La pandèmia no ha clausurat els moviments dels diversos grups i partits catalanistes (Units per avançar, El País de Demà, Lliures i la Lliga), sinó que aquests han continuat els seus moviments, si bé d’una manera més discreta, en part per les circumstàncies exposades, en part per voluntat pròpia.
De fet, més que la pandèmia, el que condiciona el ritme per a possibles enteses és l’horitzó electoral que s’ha anat allargant i allargant, i que a hores d’ara continua incert en una franja que va des de novembre fins a l’any vinent. A dia d’avui, la novetat més important ha estat l’emergir, com una prolongació d’El País de Demà, el Grup de Poblet, el Partit Nacionalista Català. Una vella aspiració d’un sector de Convergència emmirallat amb el PNB, model que Jordi Pujol mai va comprar.
D’aquesta manera semblaria com si el Grup de Poblet sorgit amb un fort impuls renovador i una visió diferent del que hauria de ser la pràctica política, s’encarrilés per una via tan clàssica com la del PNC, que té tots els números de voler significar una reencarnació de la destruïda CDC. Aquesta imatge es veuria accentuada si Marta Pascal ocupés la primera fila.
L’interrogant és si aquesta resurrecció és possible en l’ordre humà, és a dir, si hi ha un electorat suficientment nodrit com per apuntar-se a un sobiranisme indeterminat, que anteposa la negociació de coses pràctiques a qualsevol altra qüestió. Aquesta formació manté estretes relacions amb Units per avançar i a hores d’ara seria previsible una entesa electoral. La dificultat afegida és que com Units és clarament l’hereu de l’antiga Unió, ens trobaríem en aquesta aliança amb una altra reencarnació, la de CiU sobre la que planarien els mateixos interrogants que el PNC.
Aquest grup no és actualment gaire procliu a pactar amb Lliures i la Lliga, perquè consideren que expressen una visió molt diferent del catalanisme. Aquest fet ha comportat especialment en l’àmbit de la Lliga, que fixin la seva atenció més que en el pacte, en la bossa de vots que en les últimes eleccions van acudir a Cs atorgant-los un èxit inesperat, i que majoritàriament havien estat votants de CiU. Van escollir aquella opció com a refús a la deriva de l’independentisme i també perquè la seva sensibilitat catalanista no només no era incompatible amb Espanya, sinó que en molts casos era complementària.
En els bons temps de Pujol, tot aquest electorat se sentia prou representat per la seva política. No és un gruix petit, tècnicament poden ser uns quants centenars de milers de votants que avui ja estan desencantats de Cs. En tot cas, aquí la dificultat rau precisament en aquest desencant que els porta més cap a l’abstenció que cap al vot a una opció política, i el repte radica en aconseguir mobilitzar-los.
Si s’aconseguís trobar la forma i els lideratges capaços d’acoblar aquestes dues parts, sí que es podria parlar amb propietat d’un renaixement de CiU. Mentre aquestes dues ànimes del catalanisme funcionin per separat, l’aposta serà molt incerta i es decantarà per la banda d’aquell que obtingui més suport econòmic i que sàpiga situar el projecte catalanista en temps de pandèmia.
Loading ...
