Els pobres tenen dret a treballar, abans i després del dret a un ingrés mínim vital . En els dies en què tots estan d’acord amb un ingrés mínim vital garantit (però, si ja pràcticament existeix, diuen alguns!). Tots, els empresaris, els sindicalistes, els polítics conservadors i els antisistema, els liberals i els socialdemòcrates, fins al Papa i -gairebé tots- els bisbes estan d’acord, potser podem fer-nos la pregunta: és això el que els pobres esperen?, redoblada de… ,és això allò al que els pobres tenen dret?
Giorgio La Pira, l’alcalde de Florència, de l’esquerra democristiana que té obert un procés de beatificació, va escriure cap a el 1950 a l’attesa della povera gent que el que els pobres esperaven era treball, que tenien dret a participar en la creació i transformació de la riquesa d’un país, d’una societat, i, per tant, dret a rebre part dels seus beneficis.
En el pensament social cristià dos drets s’afirmen de manera contundent, inequívoca, radical: el dret de tots a la propietat , el que exclou un presumpte dret inexistent d’apropiació dels recursos per part d’alguns, fent créixer exponencialment les riqueses d’uns sobre la pobresa de molts: l’ensenyament social cristiana qüestiona el creixement abismal de desigualtat, ja que afirma el destí universal dels béns. L’altra afirmació es basa en la dignitat de la persona i, a partir d’ella, del seu dret -anoteu bé- a participar amb el seu esforç, entrega, creativitat, pluralisme, iniciativa personal o social, en el bé de la comunitat.
El dret al treball no és un dret derivat de les necessitats del mercat laboral, és un dret, i el fonament antropològic és innegable.
Dret de la propietat per a tots i dret al treball de tots són dos fonaments essencials de comprensió de tot ordre social. La resta es diu desordre social, caos o com repetia E. Mounier, “desordre establert”, el que a finals del segle primer l’evangelista Joan va cridar “món”, és a dir “desordre” o ordre tergiversat i segrestat.
Per a la resposta social solidària, necessària i urgent davant la fallida que s’acosta, en un primer moment es podrà considerar l’ajuda d’un ingrés mínim vital per garantir l’accés igualitari de tots, especialment dels més vulnerables i exclosos, als béns i serveis bàsics, inclosos els béns públics que no han de ser regulats pel mercat. Precisament per a l’accés a molts béns i serveis, aquests sí, regulables i regulats per un mercat responsable i transparent, tots han de tenir garantit un mínim. Aquesta és una de les funcions de l’Estat social, intervenir i redistribuir recursos a la societat, de manera justa, equitativa, progressiva i no expropiatòria, per facilitar l’accés de tots als béns i serveis.
Però a mig termini, aquesta no és la solució; per dues raons: no és sostenible, si en lloc de generar més riquesa es genera més despesa i endeutament; a més, no considera -fins i tot és contrària- a la dignitat de tota persona i de tota comunitat. En una concepció individualista o en una concepció col·lectivista, potser es podria quedar en aquest costat de la persona: solucionar les seves necessitats immediates. En una concepció personalista, comunitària, inclusiva i sostenible, el que els poders públics poden i han de fer -i els ciutadans exigir-és la promoció de l’ocupació per a aquests dos fins: activar el consum amb un repartiment de renda que permet accedir a tots els béns i serveis de consum, però, sobretot, promoure tot allò que integra socialment i econòmicament a tots.
L’ingrés mínim vital pot ser que sigui el primer pas, però no és el camí permanent ni la solució més digna i justa, defensi qui ho defensi. Per una raó: els pobres tenen el dret i l’obligació de treballar i el dret a percebre els resultats del seu treball. Seguir rebent alguns beneficis del treball d’altres seria una mala continuació. No és aquest el camí.
L'ingrés mínim vital pot ser que sigui el primer pas, però no és el camí permanent ni la solució més digna i justa Share on X
