En la meva última col·laboració em vaig equivocar . Ho confesso. Vaig dir que el cost de la majoria de les ajudes de la Covid-19 el suportaríem els soferts contribuents, encara que vaig precisar que dependria, entre altres qüestions, del suport de la UE. Vaig suggerir, finalment, i a mig termini, tres nous impostos, tot i que vaig afirmar, també, que aquests s’han d’acompanyar amb mesures de reducció de la despesa. Doncs bé. No tinc la consciència tranquil·la .
És obvi que la crisi de la Covid-19 tindrà un cost de dimensions pressupostàries importants i inèdites.
Però és evident que aquest cost no es podrà finançar amb impostos, al menys, a curt i mig termini , perquè la delmada economia espanyola no suportaria l’extracció de sang que aquests representarien i que, sens dubte, agreujaria la nostra anèmica situació i impediria la recuperació.
Per tal motiu, a curt i mig termini no és previsible que la pressió fiscal augmenti, excepte amb impostos molt concrets que no interfereixin en el necessari creixement econòmic. És doncs el moment, per exemple, d’un gravamen sobre la riquesa no productiva amb la finalitat, precisament, d’incorporar els actius al procés productiu i crear riquesa; imposat a què ja ens hem referit en diverses ocasions. Per la seva banda, mantindria també la meva proposta d’un impost extraordinari a la banca.
Però és obvi que, amb això, no anem a cobrir el cost de les mesures ni a compensar la segura caiguda dels ingressos.
En conseqüència, l’única opció és augmentar el deute públic . Això sí, a canvi d’un nivell d’endeutament insostenible agreujat per un dèficit estructural, la caiguda del PIB, la major despesa pública, i la disminució dels ingressos, sense oblidar el previsible increment de la prima de risc i la desconfiança dels inversors, únics beneficiaris de la crisi; situació que ens augura un futur gens favorable pel que fa a pressió fiscal es refereix. I tornem als impostos.
La veritat és que, segons sembla, el deute públic, o, millor, el seu percentatge sobre el PIB, no ens preocupa. I per consolar-nos, ens comparem amb l’elevat endeutament d’altres països com Itàlia, Grècia, França, Regne Unit o els Estats Units. Però ja saben. Consol de molts, consol de ximples. Vaja, que, si volem enganyar-nos, enganyem-nos. Però recordem que els països que sí que han fet els deures tenen un nivell d’endeutament molt més baix: Alemanya, Holanda, Suècia o Dinamarca.
Però l’excessiu endeutament és com la morfina. Ens anestèsia i no fa mal. I el que és pitjor, genera addicció fins a matar-nos.
Els espanyols no som conscients que tenim un deute amb “papa” Estat ni que, any rere any, som més pobres perquè gastem més del que ingressem i perquè cal fer front al cost del nostre deute. No, els espanyols només som conscients de “les nostres” deutes; de la nostra hipoteca i del nostre delmat saldo al banc. El deute amb Espanya “no és el nostre “. No ens afecta. Cras error.
Però aquesta és la trampa dels polítics que s’aprofiten del nostre desconeixement i ens anestesien per aconseguir el poder. I qui més ens anestèsia, és a dir, qui més ens promet gastar, és qui té les de guanyar. La despesa es diu ” justícia social “ . El deute públic és el parany. L’anestèsia.
Per tant, em vaig equivocar. En lloc d’impostos, ens podem continuar enganyant i finançar-nos endeutant més.
Però com la situació és insostenible i els impostos ja no es poden augmentar, la solució, i és cert, és Europa. I Europa és ara insolidària ja que en lloc de “condonar-“ el deute (d’aquí la seva denominació de deute perpetu), ens compra deute públic amb condicions molt favorables però reintegrable. I és cert, Espanya, al costat d’altres països, està tan endeutada que la seva situació econòmica és insostenible. I els polítics, que en això són molt llestos, utilitzen la Covid-19 per cobrir el seu fracàs i negar-nos la realitat: que ens han empobrit o, millor, que ens han endeutat, que és el mateix. Per aquest motiu països com Alemanya o Dinamarca tenen més marge que nosaltres, perquè són més solvents: menys deute i amb superàvit. Vaja, que han fet els deures. Però no. No són solidaris.
Sigui com sigui, continuo pensant que la solució al greu problema de liquiditat és el “helicòpter monetari”, és a dir, ajudes directes no reintegrables; ajudes amb les que tornar els crèdits i fer front a les obligacions pendents; helicòpter que el Banc Central Europeu ha de posar en marxa i que Espanya hauria de liderar. Però no. Només demana ajudes directes per a ella mateixa i s’aprova sense rubor fons no reemborsables a les CCAA.
S’oblida, també, d’incentivar la recuperació econòmica premiant amb menys impostos a qui mantingui o creï ocupació, a qui es capitalitzi, a qui inverteixi, a la PIME que es professionalitzi, a qui innovi, a qui afronti la transformació digital, a qui fomenti el teletreball, i un llarg etcètera. S’oblida, també, de fomentar el mecenatge, de reduir temporalment l’IVA, o de monetitzar els crèdits fiscals i reintegrar-los mitjançant transferència a les empreses. Em refereixo a bases imposables negatives i a crèdits i / o deduccions pendents.
Però clar, l’Estat té les mans lligades. Li falta liquiditat. Està endeutat. Sense estalvis; sense marge per “premis” . La culpa, la Covid-19. Mentida. La culpa, la seva irresponsable gestió a fer-nos dependents del deute i dels impostos. Al costat d’Itàlia, és qui menys ajudes ha concedit. Però no passa res. L’Estat es farà càrrec de tot. Ningú es quedarà enrere.
Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS
Però l'excessiu endeutament és com la morfina. Ens anestèsia i no fa mal. I el que és pitjor, genera addicció fins a matar-nos. Share on X
Loading ...
