El retorn a primera línia de la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, ha estat presidida per la seva advertència que l’estat d’alarma continuarà més enllà dels 15 dies de pròrroga. Aquest anunci és una mena d’avís per a navegants, donat que el govern prepara fins a 3 noves pròrrogues, portant l’anomalia democràtica com a mínim fins a finals de juny, i possiblement més enllà. D’aquesta manera Espanya viuria instal·lada en l’excepcionalitat constitucional. Una pràctica que l’acosta perillosament al que tant s’ha anat criticant a Hongria.
Aquesta via inesperada casa bé amb la interpretació presidencialista que té Sánchez, i és impulsada per Pablo Iglesias, que veu en aquesta pràctica la forma d’emmotllar l’estat de dret espanyol a un model més proper al tipus de democràcia popular d’inspiració chavista.
El govern ho argumentarà com sempre per raó de la seguretat i d’evitar un segon brot de contagis. Però aquest argument és contradictori amb un procés de desescalada i d’un retorn a la socialització bastant generós si s’atén a les xifres, i sobretot si es considera que el problema de fons d’Espanya és que es desconeix la dimensió real de la pandèmia per l’insuficient nombre de proves que s’han dut a terme.
A l’inici, aquesta mancança podia atribuir-se a la imprevisió, però a hores d’ara és del tot evident que no hi ha un problema de proveïment de les proves necessàries, especialment PCR, per detectar l’abast de la infecció. Hi ha en realitat la voluntat d’ocultar precisament aquell abast. Aquesta raó també explica la foscor sobre les dades dels tests que s’han realitzat i que es duen a terme cada dia i la seva naturalesa. Espanya no disposa de cap estadística pública en aquest sentit i aquest fet implica navegar a cegues. Tot plegat és un peix que es mossega la cua i que les normes especials que regeixen en l’estat d’alarma facilita.
La intenció de pressionar la societat per mantenir amb caràcter indeterminat les limitacions de les garanties constitucionals, no juga únicament amb la por, sinó que també ho fa amb els ajuts econòmics. És irracional vincular aspectes dels mateixos, com els ERTO, a la durada de l’estat d’alarma en lloc de la situació de l’economia, que és el factor determinant per a aquest tipus de mesures.
L’excepcionalitat permet coses tan estranyes com que la Comissió d’experts que assessoren el govern sigui clandestina, perquè el Dr. Simón s’ha negat reiteradament a informar quines persones la composen, obviant així l’obligació legal de transparència que té l’Administració. Constatem l’absurd: el conjunt de persones que influeixen de manera més decisiva, més que els ministres, en la presa de decisions del govern són desconegudes. És un fet inacceptable més.
Espanya viurà instal·lada en l’excepcionalitat constitucional. Una pràctica que l’acosta perillosament al que tant s’ha anat criticant a Hongria Share on XPer aconseguir les pròrrogues el govern necessita tres suports:
Un és el del PNB, sempre fàcil de gestionar perquè els bascos sempre tenen un preu pels seus vots. Es tracta senzillament de satisfer-los, com ve fent Sánchez des de l’inici del seu mandat.
Per a ERC, que significa uns altres vots convenients però no imprescindibles, la qüestió és més complexa. D’una banda són més econòmics que els bascos, perquè les concessions que demanen es mouen en el terreny del simbòlic, però d’una altra són més incertes perquè la pressió rupturista de JxCat els fa vacil·lar en més d’una ocasió. No són tan segurs com aquells.
Però la peça decisiva per aconseguir la pròrroga és Cs, que una vegada més apareix a l’escenari amb el pas canviat. Quan podia fer un govern exclusiu amb el PSOE no ho va fer, i ara que és marginal a la governació es dedica a facilitar l’excepcionalitat democràtica en que viu Espanya, perquè si res no canvia, Arrimadas ja té compromès el seu vot per atorgar una nova pròrroga, que ens portarà a finals de maig.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
