Reacció progressiva de la UE contra la crisi del coronavirus: cinquena fase

És sabut que el procés de presa de decisions a la UE és  lent i complicat. No és d’estranyar, per tant, que la  seva reacció  contra la crisi del coronavirus sigui progressiva i per etapes. Sembla decebedora,  però pot acabar essent  efectiva i de gran abast.

Després de dues primeres fases caracteritzades per la  sorpresa i la descoordinació, va arribar una tercera fase de resposta contundent per part del Banc Central Europeu (BCE), amb actuacions per sobre dels 750.000 milions d’euros, a més d’algunes accions importants per part de la Comissió Europea, com l’autorització als Estats membres de saltar-se els límits de deute i dèficit  i la flexibilització dels ajuts públics. Després va arribar una quarta fase amb mesures a curt termini proposades per l’Eurogrup ( reunió  del 9 d’abril ) per un import de 540.000 milions d’euros.  Amb la reunió del Consell Europeu del 23 d’abril , celebrat en forma de videoconferència, s’ha arribat a la cinquena fase de la reacció de la UE contra el coronavirus. És una fase dedicada principalment a la creació d’un fons de recuperació, portador d’un paquet de  mesures a mig  termini contra el coronavirus per un import d’un bilió i mig d’euros.

Val a dir que s’ha acordat crear, certament,  un fons de recuperació, que ja és un gran pas endavant,  però no pas  la manera com s’ha creat, degut a les  diferències profundes que subsisteixen entre els països del nord i del sud de la UE. Un altre acord important del Consell Europeu és que el fons de recuperació estarà lligat al pressupost de la UE o Marc Financer Plurianual corresponent als pròxims set anys ( 2021-2027), tal com va proposar fa unes setmanes la presidenta de la Comissió, l’alemanya Úrsula von der Leyen,  partidària d’augmentar el pressupost de la UE fins a un 2 % del PIB de la UE  comparat amb l’actual 1,2 %.

Aquesta cinquena fase presenta dues cares, una   positiva i una  altra negativa. A la part positiva  hi figuren dos aspectes a destacar. En primer lloc, tenim l’ acord en si mateix de creació d’un ambiciós fons de recuperació per ajudar els diferents països a sortir de la crisi econòmica provocada per la crisi sanitària. En segon lloc, el suport de les mesures d’actuació urgent proposades per l’Eurogrup el 9 d’abril, que  hauran d’entrar en funcionament a partir del primer de juny. Aspectes negatius: no hi ha acord  sobre l’import global del fons ni sobre com es finançarà;  tampoc si acabarà oferint crèdits o ajuts a fons perdut.  Aquests darrers són precisament una de les grans demandes  espanyoles, a la qual es resisteixen els països del nord, encapçalats pels Països Baixos. Von der Leyen s’ha mostrat partidària de buscar un “equilibri correcte“ entre préstecs i subsidis . Altres aspectes preocupants són l’endarreriment de la presa de decisions i l’ambigüitat de conceptes tals com “mobilitzar“ recursos, estil Pla Juncker ( l’anterior president de la Comissió Europea va llençar un Pla d’Inversions per fer front a la Gran Recessió de 2008 ).  Aquest tipus de “mobilització“ pot voler dir finalment aportar pocs diners en efectiu  i fer filigranes amb avals, garanties, crèdits bancaris i productes financers varis. Davant d’aquesta situació poc transparent i contradictòria, l’alternativa ha estat encarregar a la Comissió Europea que presenti propostes que puguin ser consensuades abans del 6 de maig.

El Consell Europeu del 23 d’abril s’ha vist envoltat  de tres  elements destacables.  En primer lloc, les greus advertències de la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), la francesa Christine Lagarde, sobre l’impacte econòmic del coronavirus . Segons els seus càlculs, el PIB de la zona euro podria  caure aquest any entre un 5 i un 15 %. En segon lloc , una intervenció d’Àngela Merkel  que es pot considerar com  constructiva en el marc de la seva oposició tradicional a la mutualització del deute; la cancellera alemanya  ha reconegut, per altra banda, que  caldrà  “un esforç enorme“ per afrontar la crisi que tenim a sobre. En tercer lloc, s’han fet paleses  una vegada més  les diferències  entre els països del nord i els del sud. De fet, els membres del Consell Europeu – caps d’Estat i de govern dels 27- han  sortit de la videoconferència tal com van entrar, és a dir, dividits sobre  un assumpte essencial : qui paga i com es paga la catàstrofe econòmica del coronavirus.

Els països del nord  parteixen del principi de què els diners del fons de recuperació s’acompanyaran  de condicionalitat. Alemanya acabarà essent probablement  més  flexible que els Països Baixos i acceptarà  que una part siguin subvencions o ajuts sense reemborsament. Alemanya fa temps que està acostumada a pagar, per exemple a través dels fons de cohesió que Felipe González va aconseguir arrancar de Helmut Kohl en els moments de la creació del mercat interior únic,  que encara duren.  Eren diners a canvi de que Alemanya ampliés mercats. A Brussel·les es pensa que al final hi haurà probablement recursos a fons perdut, però que no seran gaires, fins al punt de resultar potser  insuficients per a la magnitud del desastre econòmic que suposa la crisi del coronavirus.

Ja van cinc fases i és evident que la resposta progressiva que dona la UE a la crisi del coronavirus no és tan ràpida i  contundent com molts desitjarien, especialment els Estats del sud més afectats per la crisi com Itàlia i Espanya. Per altra banda, els mercats  financers es comencen a posar nerviosos. El Banc Central Europeu (BCE) segueix comprant massivament  bons públics i privats dels països europeus, que molts analistes consideren una mutualització per la porta del darrera que no afronta els problemes de fons. És una situació que, a més,  pot resultar  políticament explosiva, car es basa sobre el deute creixent dels països en dificultat .

El cap de govern espanyol, Pedro Sánchez,  no ha sortit a presentar personalment en roda de premsa els resultats de la cimera europea del 23 d’abril . Ho ha fet en nom seu la Ministra d’Afers Exteriors, Arancha González.  Ella ha declarat que el govern espanyol es mostra satisfet per la creació d’un  fons ambiciós de recuperació, i segueix defensant les transferències sense retorn, amb tres arguments : per evitar el sobreendeutament , per solidaritat i per garantir una sortida simètrica a la crisi.

Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS