Si les discrepàncies internes no ho acaben impedint a última hora, la Generalitat aprovarà el pressupost per a l’any en curs el proper dia 20. El problema és que aquest pressupost va ser dissenyat molt abans que la pandèmia ocasionés els actuals estralls i per tant no dona resposta a les necessitats que es poden plantejar al llarg d’aquest any.
Per a Esquerra Republicana i el seu màxim representant en el Govern, el vicepresident i conseller d’Economia i Finances Pere Aragonès, l’aprovació és la culminació de la seva trajectòria política, almenys abans que el coronavirus ho canviés tot. El pressupost aprovat significava tres coses: la culminació del lideratge d’aquell partit i d’Aragonés al Govern, la demostració que Esquerra era un partit solvent i que no tenia res a veure amb el “Dragon Khan” de l’època de Pasqual Maragall i la fama d’insolvents que en aquell moment van aconseguir i, finalment, a través del discurs de la primacia del que és social, afavorir la brillantor dels departaments que té ERC al seu càrrec, Sanitat, Treball i Afers Socials i Educació, dotant-los dels majors increments pressupostaris.
El problema és que ara el que s’aprovi serà a la pràctica paper mullat. La idea que és millor això que cap pressupost és falsa, perquè significa que furtarà el control parlamentari de la seva gestió, tot i que aquesta és la tasca primordial del Parlament.
Aragonès raona que amb el pressupost aprovat es poden canviar les partides per adequar-lo a les necessitats. Això és cert en part, encara que dins d’uns límits, si no l’aprovació de qualsevol pressupost no tindria cap valor perquè després l’Executiu podria trastocar-lo al seu gust. Però juntament amb la limitació hi ha un altre factor important, perquè la modificació de partides pressupostàries no passa necessàriament pel control parlamentari, i en tot cas, passat el temps, el proper any, quan es presenti la liquidació de comptes, és a dir, quan no hagi res a fer, sí que podrà dir-hi la seva el Parlament.
Però és que a més les xifres que es presenten no responen a cap realitat. El cas més flagrant és el de Sanitat. Es calcula que la pandèmia costarà al departament 1.800 milions d’euros addicionals als disponibles, en els actuals pressupostos prorrogats. Però la previsió d’augment per a l’exercici 2020 era de 900 milions, que era molt en condicions normals, però que ara són els que cobreixen el 50% del necessari. La resta ha de sortir d’altres parts. Per la via de l’ingrés passa una cosa semblant: les previsions s’han ensorrat, perquè els ingressos fiscals seran molt més petits. És aviat per saber la mesura de l’any, però en tot cas serà molt important, i no s’ajusta de cap manera al que el pressupost d’Aragonés estableix.
I encara hi ha una tercera raó. Quan es van preveure les xifres i la prioritat per a la despesa social, l’economia catalana funcionava raonablement bé, amb unes perspectives d’un cert alentiment, però res més. Ara moltes empreses tancaran, i amb això es perdran llocs de treball. Una estratègia necessària per a la sortida de la crisi és animar d’una manera decisiva el sistema productiu, i això significa despesa en aquest sentit i inversions en obra pública, tot el contrari del que contempla el pressupost que es vol aprovar.
Les preguntes són òbvies. Quin servei oferirà a Catalunya i als catalans aquest pressupost? ¿No és molt millor endarrerir la seva aprovació i presentar uns comptes que responguin molt millor a la nova i insòlita realitat? A qui beneficia aquest fet polític?
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Quin servei oferirà a Catalunya i als catalans aquest pressupost? Share on X
