Castells: L’estrany cas del ministre d’universitats

Sens dubte, un dels ministres més desconeguts de l’actual govern, tot i ser un dels que té una major notorietat prèvia al càrrec sense procedir de la política, és el sociòleg Manuel Castells.

El seu projecte per a les universitats, ens referim al període anterior a la pandèmia, és perfectament desconegut i el seu mutisme ha estat gairebé absolut. Després va venir el tancament de les universitats, els dubtes de com es recuperaran les classes i es produiran els exàmens, els criteris que segons les universitats han de regir les proves d’accés a les mateixes, i també com enfocar amb aquest bagatge el nou curs, considerant que és molt probable una segona onada a finals de tardor o principis d’hivern.

És a dir, no sabem què pensa fer el ministre, ni com ha reaccionat davant la tremenda desorganització que el coronavirus ha provocat en el sistema universitari. El seu mutisme és total, perfecte.

Però ho és com a ministre, que és al que ara es dedica i per la qual cosa percep un important salari.

Però aquest silenci no regeix com a col·laborador habitual de La Vanguardia de Barcelona, ​​on segueix escrivint cada setmana el seu article habitual, en el qual pontifica, perquè aquest és el seu estil, sobre tot el diví i l’humà, i acostuma a aportar respostes per a tot. Això no és una crítica, tot el contrari, perquè enriqueix el debat públic.

El que passa és que ara la seva responsabilitat és com a ministre i el seu discurs implica una responsabilitat col·lectiva, perquè donat el seu càrrec, la seva posició no és només a títol personal, sinó com a membre del col·lectiu solidari que és el govern, del qual forma part i comparteix responsabilitats. És per això pel que resulta frívol que, com feia aquest passat dissabte 28 de març, es dediqui a definir quin ha de ser el projecte econòmic i financer per a quan aquesta crisi amaini.

Literalment ha escrit coses d’aquesta mena:

El finançament de la política expansiva més enllà de l’obligat endeutament requerirà imaginació per crear una nova arquitectura financera i capacitat de gestió per operar una economia diferent que no caigui en el parany secular d’una austeritat de serveis essencials…

Però també serà el moment d’assajar models no consumistes que condueixin a la transició ecològica i cultural que tant es proclama però que es practica encara tímidament…

A llarg termini és necessari l’augment de la càrrega fiscal a les grans bosses d’acumulació de capital que avui tributa poc o gens. Reinventar la fiscalitat vol dir superar l’enfocament de gravar sobretot les persones o les empreses per centrar-se en una regulació impositiva del mercat global de capitals que avui dia ha perdut gran part de la seva funció productiva.

Aquesta economia a més de ser sostenible hauria d’incloure un estat de benestar desburocratitzat i preparat per xocs futurs…

És aquesta la posició del govern de Sánchez? Què pensen de tot això les ministres d’Economia i d’Hisenda? El seu propi partit, Unides Podem, en nom del qual forma part del govern, està d’acord que no es pugin els impostos a persones i empreses i que les noves pujades se centrin en els moviments de capital? Què significa per al vicepresident d’Afers Socials, Pablo Iglesias, la necessitat de desburocratitzar l’estat de benestar?

Tot això només genera desconcert. És la primera vegada que un ministre en exercici es dedica a escriure cada setmana en un diari, formulant opinions que comprometen el conjunt del govern, i que no se sap en quina mesura responen a un compromís polític o són simplement un exercici estètic de brindis al sol.

Però el pitjor de tot és que tot i que escriu amb aquesta regularitat i abundància, encara no ha dit ni una sola paraula sobre la Universitat. Castells sap com ha de ser el sistema fiscal, el model productiu, l’estat de benestar, però sembla que no té la més mínima composició de lloc de com ha de ser la Universitat, ni com a model futur, ni ara per les difícils circumstàncies que travessa. Pontificar sobre allò sobre el que no té responsabilitats i callar sobre el que és el seu deure, és a dir, portar a la Universitat a bon port, és un pèssim exercici de responsabilitat política.

Més sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS