Hi ha opinions que sostenen que ara no és moment de crítiques i, que quan això passi ja es donarà l’ocasió. És un error d’apreciació greu. Perquè la crítica, quan és concreta i basada en fets, serveix perquè es rectifiqui, i la política seguida pels responsables del govern espanyol té molt a rectificar, perquè cada error es paga en víctimes.
Espanya és ja el segon país del món en nombre de nous contagis i el quart en nombre total de persones afectades per darrere de la Xina, Itàlia i l’Iran. Madrid presenta una taxa de mortalitat molt elevada, del 7’28% dels afectats, quan el més habitual seria situar-se al voltant del 2% -3%.
Com hem arribat fins aquí? ¿Què ha passat perquè partint d’una situació molt millor que França i Alemanya, les hàgim superat en nombre de casos i morts? Cal plantejar aquesta qüestió, perquè en cas contrari, un cop passat l’estat d’alarma, i més aviat que tard, podem patir una recrudescència dels atacs en repetir els errors comesos des de l’inici i no reparats.
El que ens ha passat no era inevitable. El doctor Oriol Mitjà, especialista en infeccions epidemiològiques que està investigant, juntament amb el doctor Bonaventura Clotet, la forma de tallar la cadena de transmissió del coronavirus, ha estudiat durant setmanes les pautes de propagació. La seva qualificació del que ha passat és molt dura. “Hi ha hagut falta d’anticipació i capacitat per fer previsions i prediccions epidemiològiques d’una epidèmia evitable … ens van dir que era impossible que arribessin casos importats. Quan van ser autòctons, van dir que es podien aturar les cadenes de transmissió amb eines de salut pública molt febles, com l’aïllament de casos i contactes. A la fi l’epidèmia va créixer”. I perquè no quedin dubtes sobre les responsabilitats, afirma: “cal que hi hagi un recanvi en les persones que estan dirigint aquesta crisi i un nou pla d’acció en el que ningú tingui por a actuar i executar accions. El país està a l’UCI i el metge que el tracta ha comès errors. És millor canviar de metge mentre estiguem a temps i no lamentar-ho quan no hi hagi solucions“.
Els tres grans errors
Els errors greus comesos pertanyen a tres ordres diferents: A) Una actuació tardana sense previsions de l’evolució. Ha estat una mirada de vol gallinaci, en lloc de la mirada de l’àguila. B) S’han comès errors greus per causes d’interès polític i ideològic. C) S’ha adoptat una estratègia, que encara segueix, absolutament equivocada, basada en la contenció passiva, el fracàs està assegurat davant focus dotats de gran capacitat de difusió.
La mesquinesa de les mesures de contenció, tot i saber que el problema radicava en la multitud de portadors asimptomàtics, ha portat al desbordament, quan Corea, Taiwan, Hong Kong, la Xina, fins a cert punt Alemanya, i la teoria del focus, indicaven quin era el camí. El coordinador, Fernando Simón, i el ministre de Sanitat, Salvador Illa, han actuat sense visió a mitjà i llarg termini descuidant les previsions necessàries: la insuficiència de recursos sanitaris són una de les conseqüències.
Un model matemàtic aplicat als primers contagiats a la Xina, i publicat a la revista Science, ha determinat que les persones infectades no detectades, en el cas de la província de Wuhan van accelerar la propagació de virus, perquè només un 14% estava sota control. Es tractava d’individus asimptomàtics o amb símptomes lleus. Aquesta transmissió invisible, al costat del llarg període d’incubació, és el gran desafiament davant el qual el govern d’Espanya ha fracassat. La conclusió de l’estudi és clara: “és necessària una identificació i aïllament de les infeccions no documentades“.
I aquesta localització només és possible amb diagnòstics de focus i grans cribratges de població, però a Espanya això s’ha reservat a les elits polítiques; ni tan sols la totalitat del personal sanitari, i les forces de seguretat s’han sotmès a proves en tots els seus membres operatius. Corea ha realitzat 4.831’3 test per milió d’habitants, la Xina, malgrat la seva gran grandària, 2.820’4, Itàlia 1.420’5, Taiwan 676’6, Rússia 532’6, França 98’8, i així una llarguíssima llista (font: Our World in data), en la qual no figura Espanya perquè no ha fet públiques les seves xifres, encara que una filtració -i com a tal incerta- publicada a la premsa anglosaxona la situa en 5. Si fos així, estaríem per sota de Filipines (6,8). Aquest ha estat, i encara és, un problema central.
Tot aquest enfocament a curt termini i esbiaixat ha facilitat que el partidisme polític del pitjor caire hagi jugat i molt en contra de la salut pública. És el cas de no tancar Madrid, fins i tot abans del dia 8, quan ja era visible la dinàmica de desbordament, per concentrar-hi recursos sanitaris i actuacions per localitzar focus i trencar cadenes de transmissió.
Ha constituït un atemptat a la salut pública l’haver mantingut les manifestacions feministes del dia 8, concentrant a Madrid 150.000 persones. L’informe del Centre Europeu per al Control i Prevenció de Malalties (EDC) indicava el 3 de març que els governs havien de promoure en la població mesures de distanciament social, assenyalant específicament evitar “actes multitudinaris”. Tot i això les manifestacions del dia 8 no es van ajornar. El mateix govern, amb les ministres al capdavant, va encoratjar la participació. Fernando Simón, coordinador del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències del Ministeri de Sanitat, la va recolzar de manera explícita en la seva habitual roda de premsa. Després vam saber que dues ministres, protagonistes de la manifestació, estaven infectades, així com la dona del president Sánchez. Quantes més van córrer la mateixa sort? Quin va ser el seu impacte? No ho sabem. El que sí que se sap és que el dia 7 hi havia 441 casos detectats, el dilluns s’havien més que doblat arribant als 999, i el dimarts s’havien quadruplicat arribant als 1.622 amb 35 morts. Això ha estat el 8 de març, que ha multiplicat els subjectes contaminats i les cadenes de transmissió desconegudes.
Capítol a part és l’error global i reiterat en emprar la contenció passiva en lloc de l’activa. Una equivocació que prossegueix i pot danyar els resultats del confinament un cop aquest acabi, i que també és el responsable de la tràgica afectació a les residències de gent gran. Serà en el proper article.
Article publicat a La Vanguardia
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.