El passat dia 8 de març, amb motiu de la jornada internacional de la dona, a més de les manifestacions es van produir a Catalunya una sèrie d’agressions organitzades contra temples catòlics.
Els fets constatats són com a mínim aquests: es van produir atacs a la basílica de la Sagrada Família, al temple expiatori del Tibidabo, així com en diverses parròquies de Sants, Gràcia i les Corts.
En aquest últim barri, i en el cas de la parròquia de la Mare de Déu del Remei, a la plaça de la Concòrdia, una de les més cèntriques i històriques de les Corts, va ser necessària la intervenció dels Mossos d’Esquadra per aconseguir que la missa de les 12 h pogués celebrar-se. Aquests i els propis fidels van impedir l’accés al temple d’una trentena de joves concentrats a la plaça i que van acabar llançant pots de fum contra la parròquia.
Durant la nit havien pintat a terra davant de la porta d’accés a l’església tota una declaració de principis: “Us ofegarem amb la sang dels nostres avortaments”. La frase ja defineix el tipus de mentalitat que presideix aquestes accions.
A Sant Cugat de Vallès un altre grup de joves va interrompre l’eucaristia que se celebrava a la parròquia del Monestir, i no van desistir en la seva acció agressiva fins que els propis fidels van aconseguir expulsar-los a l’exterior.
A Lleida, a la plaça de la catedral es van cremar ninots que representaven a bisbes i sacerdots, amb pancartes com ara “Foc a l’Església, foc al Bisbat masclista i patriarcal“. La incitació és concreta i clara.
Totes aquestes accions tenen una autoria clara, perquè ha estat divulgada a les xarxes socials per ells mateixos. Es tracta d’Arran, una de les organitzacions que configuren la CUP. Però no només és aquesta autoinculpació, sinó un explícit Manifest de les intencions de l’organització i que han marcat aquelles violències.
El títol ja ho diu tot: Serem el vostre apocalipsi. El que al·ludeix diccionari en mà a “la fi catastròfica o violenta que comporta la desaparició d’una cosa, especialment del món”. Perquè no hi hagi dubtes, el text declara de bon principi: “Ataquem l’Església catòlica“, i finalitza amb un “no pararem fins que aquesta institució no tingui res més a dir a les dones”.
Les paraules per si soles ja serien molt greus perquè contenen una explícita incitació a l’odi i a l’agressió. Però és que a més van acompanyades d’actes concrets, des de demanar l’exercici de la llibertat religiosa fins l’amenaça d’intimidació dins i fora dels espais religiosos. És l’inici d’una violència que no pot tolerar-se.
El pitjor del cas és la indiferència dels mitjans de comunicació de Catalunya, que han silenciat sistemàticament els fets. Tots ells, manifest, agressions, tenen com a autors una força política, la CUP representada al Parlament de Catalunya i present en diversos ajuntaments, fins i tot en alguna alcaldia. No es tracta, per tant, de grups incontrolats i desconeguts, sinó d’una institució política que forma part de la representació plural en les institucions d’aquest país, i això fa més greu l’acte.
Si es deixa passar sense més es comet un precedent que en primer lloc afecta els catòlics, és clar, però que també regeix per a tot grup que no sigui tolerat per un altre capaç d'actuar amb violència Share on XCatalunya no es pot permetre aquest kale borroka, llavor de potencials tempestes. És per això que els ciutadans i les institucions de la nostra societat han de manifestar-se en termes de rebuig i exigència perquè això mai més pugui passar.
Més enllà de la societat, la primera responsabilitat correspon al Govern de Catalunya, al seu president i al Parlament, que han de pronunciar-se amb clara formalitat per desqualificar aquesta violència sectària i aïllar els qui li donen suport.
Si això no es fa, Catalunya haurà fet un pas més cap a les condicions que fomenten l’enfrontament civil.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.