Ens escandalitzem fàcilment de que el govern grec i les institucions europees no deixin entrar els milers de demandants d’asil que, asseguren, fugen de la guerra. És difícil resistir a les fotografies de dones i nens desesperats i no indignar-se quan ens afirmen que els policies empren la violència contra joves indefensos. Els dos bàndols, bons i dolents, són evidents.
No obstant els mitjans no ens ensenyen altres imatges, com les de grups de joves (tots homes, què se’n ha fet de les dones?) intentant penetrar violentament a Grècia amb crits de “Allah akbar”. És cert que per alguns, Europa és la promesa de posar fi al patiment, però per d’altres és una conquesta a la qual els musulmans tenen dret per compensar els mals que suposadament els hem causat.
Davant aquest panorama, i en l’era de les emocions i les imatges, cal plantejar-se de forma urgent diverses preguntes de fons.
Quin interès té Europa a obrir de nou les portes, contribuint encara més al efecte crida? Dels desplaçats a la frontera grega, quin percentatge són realment refugiats i quin percentatge immigrants econòmics? Quins valors suposadament europeus s’estan traint al no deixar-los entrar? I d’altra banda, es protegeixen de debò aquests valors deixant passar a tothom sense exigir res a canvi? Per què l’únic problema que es troba a la seva entrada en massa és l’avanç de l’extrema dreta? Com podrem assimilar centenars de milers de nouvinguts musulmans, si això s’ha demostrat pràcticament impossible amb els que ja porten dècades aquí?
Aquestes qüestions de fons necessàries per donar una resposta coherent al xantatge de Turquia romanen sense resposta. El progressisme pro-immigració té carta blanca i el seu discurs és interioritzat per la majoria aclaparadora de mitjans europeus, sota pena de feixisme.
A les esquerres, que reben amb els braços oberts la immigració per comptar amb els seus vots més tard (només cal veure el clientelisme de Podemos, les CUP o La França Insubmisa per adonar-se’n), se li suma la submissió de bona part de la resta. Els resultats són l’autocensura i la impossibilitat de debatre seriosament la immigració.
Sobre la impossibilitat d’acollir més demandants d’asil
Però necessitem desesperadament parlar de immigració perquè Europa no reuneix les condicions elementals per acollir els milions de demandants d’asil que Turquia amenaça amb deixar entrar.
D’entrada, la major part dels governs europeus no disposen ni tan sols dels recursos necessaris per protegir la població d’una emergència moderada, com el cas d’Itàlia amb el coronavirus demostra. D’altres que encara disposen de mitjans importants, com França, els destinen a costosos programes socials que beneficien paradoxalment en primer lloc als immigrants i els seus descendents, malgrat perforar el seus dèficits i elevar sense parar la pressió fiscal. Finalment, n’hi ha que es trobaven al 2015 en una situació millor, com Alemanya o Suècia, però que han acollit tants demandants d’asil que la població ha dit prou.
Arreu d’Europa, incloent Espanya i més en concret Catalunya, la multiplicació de guetos ètnics demostra aquesta incapacitat pública. Els suposats beneficis de la “diversitat” que aporta la immigració, sobretot la provinent de cultures tant diferents de la nostra com la musulmana, tarden a aparèixer.
A les afores de París, per exemple, hi ha zones on les dones no poden entrar als bars, en els quals d’altra banda ja no se serveix alcohol. Més a prop de casa, un blogger català expressava fa uns mesos la seva tristor al contemplar l’estat en que el «multicultural» centre de Manresa es troba.
En els països històricament receptors de immigració no europea, com Alemanya i França, la tensió ha esdevingut particularment forta. Malgrat el que molts pretenen, la immigració en massa de grups culturals clarament diferents al autòcton tendeix a radicalitzar i enfrontar les identitats.No hi ha cap dubte que a Catalunya succeirà quelcom de similar dintre d’uns anys.
Cap al xoc de civilitzacions
Fa 25 anys, la teoria del acadèmic nord-americà Samuel Huntington del xoc de civilitzacions rebia les critiques burlesques dels seus col·legues, plenament convençuts del triomf definitiu del liberalisme arreu del món.
Avui, la seva visió d’un món dividit en civilitzacions enfrontades, i sobretot de la venjança que obsessiona el món islàmic contra l’Occident judeocristià, s’età complint. La novetat és que Europa no experimenta l’enfrontament a l’exterior. El xoc és interior i doble: d’una banda, dels promotors del marxisme cultural que s’han proposat destruïr la civilització occidental des de dins. De l’altra, dels guetos ètnics que apareixen en el seu territori, i que no paren de créixer i guanyar influència gràcies a l’actual transformació radical de la demografia europea.
Per raons econòmiques però sobretot culturals, els europeus ja no tenen fills. El buit que deixen és omplert en part pels estrangers, que no obstant es neguen a esdevenir europeus malgrat tot el que Europa els ha donat. Així, a França, el 20% dels nadons ja porten noms àrab-musulmans. A Catalunya no hi ha encara dades tant precises, però la proporció serà similar en un horitzó no massa llunyà.
El progressisme rebutja tots aquests arguments titllant-los de feixistes i supremacistes, però no sap rebutjar-los racionalment perquè es basa en emocions i caricatures ideològiques dels anys 40.
Si no plantegem la visió de conjunt de la qüestió migratòria, i ens quedem tan sols amb les imatges de la frontera greco-turca, no aconseguirem mai una resposta eficaç i convenient per Europa.
Si no plantegem la visió de conjunt de la qüestió migratòria, i ens quedem tan sols amb les imatges de la frontera greco-turca, no aconseguirem mai una resposta eficaç i convenient per Europa Share on X
