Malgrat que el president Torra s’ha compromès a convocar eleccions un cop aprovats els pressupostos del govern de Catalunya, i que ERC té pressa que hi hagi eleccions per confirmar el seu bon posicionament electoral, el més previsible és que la declaració de la data electoral situï l’esdeveniment passat l’estiu, per donar marge que JxCat i el PDECAT aclareixin la seva complicada situació.
Perquè en aquests moments està a l’aire quina serà la formulació orgànica final que es produirà en aquesta complexa constel·lació que formen els hereus de Convergència i els seguidors de Puigdemont, aplegats a més, en dues instàncies diferents: els independents de JxCat i la incipient organització de La Crida que encapçala Jordi Sánchez, i que ara com ara, no té recorregut electoral.
De fet, la situació d’aquest àmbit té punts de contacte amb el què presenta el catalanisme, en diverses organitzacions que s’haurien d’entendre entre elles, però no ho acaben de fer. És clar que hi ha una diferència molt important a favor de l’independentisme, perquè disposa d’un vot nombrós i ben visible a les enquestes, mentre que a l’espai catalanista, la força electoral està per construir.
En aquest complicat panorama s’hi afegeixen els grans interrogants sobre qui encapçalarà la llista. Finalment, sembla que Puigdemont ja ha decidit postular la seva persona per ser candidat a la presidència de la Generalitat. Naturalment, en les condicions actuals seria un candidat in absentia, perquè continua vigent la seva irregular situació amb la justícia espanyola. Ni podria venir a fer campanya, ni ser president de la Generalitat, però un cop més sembla que finalment s’ha decidit per repetir la jugada del 2017, que ja li va permetre l’inesperat sorpasso a Junqueras.
En aquesta ocasió li juguen dos factors en contra. El primer ja ha estat apuntat: és una operació vista, i el resultat ha estat més aviat nefast per la qualitat del govern de Catalunya. El segon és el retorn de Mas, que no constitueix evidentment cap sorpresa, perquè com és lògic no ha paït mai la seva liquidació política en mans del més petit dels grups de la cambra, la CUP. Mas voldria tornar pactant amb Puigdemont i no confrontant amb ell. Desitja ser candidat amb l’acord de la persona que ell va anomenar per substituir-lo, però no és clar que en aquest moment l’home de Waterloo estigui disposat a facilitar-li el camí. Les raons són diverses, però sobretot procedeixen de l’ala més radical, més unilateral del sector de JxCat que sospita que el president defenestrat voldria competir amb ERC en el terreny del diàleg amb Madrid, l’habitual de Convergència.
Cal no perdre de vista que Mas és el més destacat supervivent d’aquella organització, i l’hereu directe de Jordi Pujol. Aquest fet també li faria difícil comptar amb el suport de la CUP, en el supòsit que volgués aspirar a presidir la Generalitat. El resultat: la incertesa, i ara com ar, un cert bloqueig, que pot tenir moltes variants, sense excloure encara la que seria la menys probable: la separació de JxCat en dos sectors, el convergent i el dels seguidors de Puigdemont.
