Com europeu sento profundament la sortida del Regne Unit de la UE per una decisió basada en els resultats d’un referèndum en el qual el 51,9% dels britànics va votar a favor d’abandonar la UE i el 48,1% en contra. Gran Bretanya, no només perquè és la cinquena economia de l’món, sinó també perquè al llarg de la història europea ha estat un dels països més importants del nostre continent, hauria de ser un factor bàsic en el projecte europeu.
A partir d’aquesta apreciació crec, però, que a la sortida del Regne Unit (RU) de la UE es poden trobar aspectes positius per al procés d’integració europea, perquè és un país que des que va ingressar el 1973 a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), no sense haver provocat una forta divisió en el seu propi Parlament, el mateix que ha passat ara, encara que en sentit contrari, no ha deixat d’exigir singularitats que, amb raó han molestat als altres països membres per crear desigualtats i gaudir d’un tracte privilegiat.
Convé recordar que, des dels seus començaments, el que atreia als britànics del plantejament europeu eren els aspectes econòmics del que llavors es deia CEE i no la creació d’institucions comunitàries integradores, com més d’una vegada va afirmar la premier Margaret Thatcher. El recurs estratègic amb que els fundadors de la CEE van recórrer a l’economia per facilitar l’acord entre els 6 països, que el 1957 van signar el Tractat de Roma, va ser pres pels britànics al peu de la lletra, passant per alt la intenció principal de crear una nova comunitat de valors que impedís repetir les lamentables experiències, que també van afectar el RO, de les dues guerres europees de el segle passat.
No deixa de ser significatiu que, en els seus començaments, el projecte europeu no va necessitar del RU, ja que només 3 anys després de l’aprovació de l’Tractat de Roma, el 1961, els britànics van sol·licitar la seva adhesió i, atesos els esdeveniments actuals, es comprèn que el president Charles de Gaulle la rebutgés, la qual cosa es va tornar a repetir en 1967, demostrant que els fundadors de la CEE trobaven motius de reserva i no consideraven imprescindible la presència britànica per dur endavant el seu projecte europeu.
Per als que hem tractat de viure de prop aquest gran projecte no podem oblidar les moltes vicissituds per les quals va passar la Gran Bretanya després de la seva admissió com a membre comunitari.
Només dos anys després del seu ingrés es va celebrar un referèndum en el qual només el 67% dels britànics es va declarar a favor de seguir pel camí comunitari emprès. Les gestions de la Primera Ministra Margaret Thatcher en el període 1979-1984, sol·licitant que es rebaixés la contribució econòmica del RU a la CEE perquè la major part de les ajudes es destinaven a el sector agrícola, de poca rellevància al seu país, és un exemple més de la mentalitat amb què es van integrar a la UE i així es va arribar al fet que en la Cimera de Fontainebleau es fes una nova excepció en les regles comunitàries aprovant el famós “xec britànic”.
Però on més es va destacar l’oposició de Gran Bretanya a una major integració política i social va ser el 1992 al negociar-se en el Tractat de Maastricht, la creació d’una Unió Europea amb una moneda comuna, que els britànics no van acceptar, la qual cosa, d’alguna manera, ha facilitat també el seu Brexit .
I més recentment, el pacte entre el primer David Cameron i els seus col·legues del Consell Europeu, subscrit el febrer de l’any 2016, inclou un seguit de propostes, que en alguns casos podrien arribar a fregar la incompatibilitat amb els principis bàsics de la Unió, encara que Cameron no va aconseguir tirar endavant la seva intenció de crear precisament un ambient favorable perquè, en el referèndum que anava a convocar, predominaran els votants contraris al Brexit.
És un exemple més de com el RU ha seguit pretenent ser un cas excepcional i únic en quant al seu nivell d’integració com a membre de la UE.
Fracassats els intents de Cameron per mantenir com a membre de la UE una Gran Bretanya molt diferenciada en relació amb els altres membres comunitaris i realitzat per fi l’abandonament de la UE, malgrat tots els mals que comportarà per als britànics i per als ciutadans dels 27 països comunitaris, convindria fixar-se en el bé que pot suposar l’absència britànica perquè s’enforteixi la UE, com acaben d’afirmar els presidents de les tres institucions principals de la UE, per desaparèixer de l’escenari comunitari un país que, com breument hem tractat d’apuntar, sempre ha estat reticents a la integració total, buscant privilegis i excepcions.
Esperem que aquesta lamentable experiència que es pot abandonar el projecte europeu no estimuli al populisme eurófobo a seguir el seu exemple, comptant a més amb el suport, més o menys dissimulat, de Trump i Putin.
Cal no oblidar que ja s’han donat altres intents fracassats d’integració europea, com la Unió Monetària Llatina en els anys 1865-1927 i la Unió Monetària Escandinava en el període 1972-1924.
Per contra, i atès que la majoria dels països que seguim amb el projecte europeu no tenim un pes social i econòmic, comparable al què ens ha abandonat, per aconseguir privilegis com els que ha tingut el Regne Unit, el predomini de condicions més homogènies entre els països membres facilitarà que els responsables comunitaris puguin dur endavant la seva intenció d’una major integració i fortalesa en un projecte, que no és només econòmic, i que permetrà enriquir la globalització amb els principis i valors que van ser la base de l’origen comunitari.
