La solució (II)

Escrivia fa uns dies a “La solució (I)” que només una alternativa a l’actual Govern de la Genera­litat, des de la centralitat ­catalanista, permetria superar les crisis que estan instal·lades a Catalunya, i cada vegada més, a les institucions espanyoles. Una alternativa que sorgiria dels ara ­desunits partits catalanistes, afavorida per un gran rassemblement de persones independents com a expressió no partidista de la societat civil organitzada. Però, amb tot el que ha succeït des d’ales­hores, amb la formació del nou govern de Sánchez, basat en fins a sis pactes di­ferents, què ha canviat d’aquell plante­jament? Només que la solució és més ­urgent, i que amplia el seu focus al conjunt d’ Espanya.

El problema de Catalunya és el primer problema d’ Espanya –que no l’únic en gravetat– i és polític. No pot ser resolt per la via dels jutges i la presó. I en això el nou marc polític presenta un canvi ­important. Però és també evident que, a més, existeix un conflicte social greu a Catalunya entre independentistes i els que no se senten com a tals, i d’apropiació partidista de les institucions. Igualment s’oblida que, en bona mesura, aquesta judicialització no només obeeix a les mancances de la política del PP en el passat, i a la tosquedat i l’entestament obtús de Ciutadans, sinó que així mateix és con­seqüència del menyspreu de l’independentisme cap a les lleis que regulen la vida comuna, també les catalanes, i de les institucions que les apliquen, també les catalanes.

És el moment dels independents, actuant fora de la lògica dels partits polítics

O sigui, que la realitat és molt més ­complexa que el resum que ara en fa Pedro Sánchez, i desborda el marc polític fixat per una majoria mínima. El des­borda de tal manera que la pretesa solució plantejada pot significar la multi­plicació del problema, accentuant els ­enfrontaments entre les parts, i amb això l’esgotament del sistema polític, desencadenant una crisi d’ Estat. Perquè el front que ha pactat el PSOE és en realitat un front re­publicà virtual i en bona me­sura contrari al règim polític sorgit de la transició. I és que en contra de la dura crítica que Juan Luis Cebrián formulava contra Sánchez a El País el dia de Reis, el pacte no afegeix noves debilitats a les que ja ­patia, perquè per la via de l’enfrontament pot canviar la seva debilitat en poder, transformant-se, primer, en l’alter ego del cap de l’ Estat, per desembocar en la presidència de la III República. És només una possibilitat raonable; de cap manera una acusació. No afirmo que sigui la seva finalitat, però sí que les circumstàncies poden portar que ho sigui.

I això és així, no a causa de les dretes o les esquerres, sinó pel desastre polític que realimenten. El que ara han creat no són blocs sinó un front, on els uns i els ­altres combaten per exterminar-se po­líticament i moralment, oblidant que en democràcia ningú no té tota la veritat. Per això tots són parts, partits .

La democràcia liberal només obté resultats si és practicada com a exercici de les virtuts personals per part dels polítics i de la virtut de la prudència per part dels electors, a fi d’assolir el bé comú.

És necessari remeiar aquest estat de coses amb perspectiva de futur, o les ­conseqüències seran, una vegada més, una crisi històrica. I és per això que l’única solució és “La solució”, i ara
amb el focus ampliat. Aquesta requereix, com en la transició, l’acord dels grans partits espanyols, així com un subjecte polític català que actuï d’estabilitzador. Per aconseguir-ho és necessari re­construir la centralitat. La Terra Mitjana on els ­partits, sense abandonar els seus posicio­naments, conflueixen i al mateix temps com­peteixen, però no per des­truir-se; ­això és l’actual guerra de fronts, sinó que ho fan en racionalitat i projectes, i ­busquen grans acords. De matèries no
en falten: ­pensions, escola, família, ­tre­ball, re­distribució i cohesió social, redis­tribució territorial del poder po­lític… Tot això és també una gran opor­tunitat per a la so­cietat catalana or­ganitzada.

Però la Terra Mitjana no es construeix de manera espontània. Necessita un ­catalitzador. En aquest cas, i per a tot ­Espanya, en forma de moviment de la ­societat civil i les seves institucions, que ­construeixi les condicions per crear aquest espai de centralitat i incentiva i empenyi els partits a portar a cap aquesta ­tasca constructiva: la de concordar en comptes d’aniquilar-se, ells i les insti­tucions. És el moment dels independents, actuant fora de la lògica dels partits ­polítics.

A Catalunya aquest catalitzador ja pot fer un primer pas en convocar una pri­mera trobada d’independents de manera ­immediata. Ara reposa aquí i sobre ells una doble responsabilitat: la d’incentivar des de fora dels partits la construcció de l’alternativa electoral del catalanisme de la centralitat i la de mostrar al conjunt d’ Espanya que aquesta via necessària és viable i ha començat a construir-se.