Brussel·les tem que un enfrontament amb els països de l’est, capitanejats per Polònia i Hongria, condueixi a un xoc més ampli que posi en perill la pròpia Unió Europea.
Els detractors dels partits PiS (Llei i Justícia) i Fidesz, respectivament al govern de Varsòvia i Budapest, temen des de fa temps que les seves polítiques els allunyin de l’estat de dret i la llibertat de premsa. Els seus partidaris les consideren necessàries per protegir la seva sobirania i identitat, evitant que els seus països entrin en la «decadència» en que es troben els socis europeus de l’oest.
La situació de la Comissió Europea no és fàcil: d’una banda, tal i com l’antic president Jean-Claude Juncker afirmava, hi ha certs principis que tot estat membre de l’UE s’ha de comprometre a respectar sota pena de sancions.
Però de l’altra banda, si Brussel·les esdevé massa agressiva es podria iniciar un enfrontament obert amb les forces polítiques del hongarès Víktor Orban i del polonès Jaroslaw Kacynski, que han obtingut recentment un seguit de victòries aclaparadores a les urnes.
L’assumpte podria esdevenir una lluita entre els partidaris de l’UE i els defensors de la sobirania nacional. Un escenari en que els primers tenen les de perdre.
A més a més, la formació de la Comissió de la conservadora Ursula von der Leyen el passat estiu amb un marge estretíssim de nou vots fou possible precisament gràcies als de Fidesz i PiS. L’executiu de l’UE deu molt als governs polonès i hongarès.
Von der Leyen visità Varsòvia poc després d’ésser escollida presidenta, on procurà subratllar els punts comuns que uneixen Brussel·les amb l’executiu polonès.
Mesos després, el denominat Grup de Visegrad, capitanejat per Polònia i Hongria, rebé carteres importants en la constitució del col·legi de comissaris, l’equivalent al consell de ministres de l’UE. Polònia es feu amb agricultura, Hongria amb Ampliació, la República Txeca amb Transparència, i Eslovàquia amb la vicepresidència de relacions institucionals.
L’escletxa est-oest no deixa d’ampliar-se
L’estratègia política de la nova presidenta de la Comissió passa doncs per intentar reunir els països europeus en allò que els uneix i navegar les diferències cada cop més grans que separen els països de l’oest dels de l’est.
Els primers retreuen als segons que estan deixant morir la democràcia en els seus països mitjançant polítiques nacionalistes o contràries a l’estat de dret. Les capitals de l’est critiquen alhora a les de l’oest que el que elles estan deixant morir són els seus valors tradicionals i la seva identitat mitjançant entre d’altres la immigració en massa combinada amb la falta de polítiques de natalitat i la promoció de la ideologia de gènere.
Més de 60 anys després del inici de la integració europea, mai hi havia hagut tanta distància en tants aspectes fonamentals entre els socis europeus. Una distància que es fa en aquesta ocasió encara més important si es té en compte la configuració de dos blocs geogràfics de països, un a l’oest i un altre a l’est. Blocs que d’altra banda es corresponen amb el dels socis històrics i més rics d’una banda i el dels antics règims socialistes de l’altra.
