El resultat de les últimes eleccions generals provoca aquestes o semblants reflexions:
1. Triomf clar dels moderats: els espanyols han votat per la moderació. El que es manifesta en:
a) La victòria de la proposta moderada de el Partit Socialista.
b) El rebuig dels radicalismes:
a. De el radicalisme de la proposta de el Partit Popular.
b. De el radicalisme dels dirigents de Unides-Podem.
c. De el radicalisme de Vox
2. Constatació que els nacionalismes català i basc són aquí per quedar-se, de manera que no es pot pensar en governar Espanya prescindint d’aquests nacionalismes o confiant-ho tot a la seva repressió violenta. Caldrà negociar amb ells.
3. El proper govern haurà de proposar un programa moderat que afronti aquests problemes:
a. Un problema estructural: El “problema català”.
b. Diversos problemes de fons molt greus:
1. Deute públic i dèficit.
2. Atur.
3. Pensions.
4. Ensenyament.
5. Pla energètic.
4. No es pot afrontar cap d’aquests problemes amb solvència i possibilitats d’èxit si el Govern que es formi no és fort.
a. El normal i aconsellable seria formar un Govern de coalició entre partits de centre-dreta i de centre-esquerra (a Alemanya, per exemple, així es faria), però aquesta solució no sembla possible a Espanya, malgrat que s’ha d’insistir en què cap dels problemes assenyalats -ni l’estructural ni els de fons- poden resoldre sense un principi d’acord entre esquerra i dreta. Les causes per les quals és avui improbable, per no dir impossible, un Govern de coalició són dos:
1. Ciutadans ha dit reiteradament que no ho vol.
2. El Partit Popular i Unides-Podem tenen sengles programes radicals que han estat rebutjat majoritàriament pels espanyols.
b. Davant la impossibilitat de formar un Govern de coalició (que és el que exigirien la gravetat i la urgència dels problemes que Espanya té plantejats), s’haurà de formar un Govern monocolor socialista, que haurà de buscar pactes de legislatura o puntuals.
5. Els pactes parlamentaris (estables o no) als quals arribi el Partit Socialista no haurien de sobrepassar cap d’aquestes línies vermelles:
a. No admetre, ni tan sols d’una manera indirecta, la negociació sobre el dret d’autodeterminació, ni tampoc l’aplicació de l’article 155 de la Constitució com a única forma d’afrontar la qüestió catalana.
b. No assumir el qüestionament -encara que sigui només implícit o indirecte – de la Monarquia com a clau del règim.
c. No pactar amb qui segueixi promovent des de dins de les institucions l’enfrontament civil i l’erosió de l’Estat.
6. El conclusió de tot el que antecedeix es resumeix en una sola frase: ÉS L’HORA DELS MODERATS.
Maig 2019
