Aquest any no ha estat diferent dels dos precedents des de l’arribada d’Emmanuel Macron al Elisi, i el president ha volgut compartir un àpat nadalenc amb les tropes desplegades a Àfrica. La fórmula ha estat la mateixa: el president arribà acompanyat del xef del Elisi i el seu equip, que prepararen un sopar d’alta gastronomia francesa pels militars desplegats.
Enguany la visita de Macron ha estat a Abidjan (Costa d’Ivori); en les dues ocasions anteriors anà a N’djamena (capital del Txad) i Niamey (capital de Niger). Es tracta de tres bases militars que serveixen el mateix propòsit: contenir l’avenç dels jihadistes a l’Àfrica del Oest i evitar l’esfondrament dels febles estats de la «banda saheliana», la zona situada entre el desert del Sàhara al nord i l’Àfrica subtropical al sud.
França lluita aquesta guerra pràcticament sola, i al 2019 ha tingut un cost particularment elevat: dos membres de les forces especials moriren al maig en una operació de rescat de quatre ostatges a Burkina Faso, i tretze militars més perderen la vida al novembre en una col·lisió accidental entre dos helicòpters.
El govern francès sembla ser l’únic de la Unió Europea plenament conscient del que hi ha en joc en el Sahel, la regió més paupèrrima del planeta. La retirada de la seva força militar, «Barkhane», composta per uns 4.500 homes, facilitaria el col·lapse definitiu dels aparells estatals de Burkina Faso, Níger o Mali. Això faria de la zona un espai sense llei que posaria en dificultats encara més serioses les poblacions locals i facilitaria la immigració clandestina cap a Europa i el tràfic de tot tipus de mercaderies il·legals, com armes o droga.
Davant l’esforç bèl·lic francès, els països de la Unió resten d’una impassibilitat pasmosa. Inclús Espanya i Portugal, els dos geogràficament més exposats al risc d’un Sahel fóra de control, es neguen a intervenir militarment al costat del soci francès. D’altres, com Itàlia, ho fien tot a una línia de defensa geogràficament més propera i per tant arriscada: els països àrabs d’Àfrica del Nord.
Espanya, temerosa de perdre militars en acció, es contenta amb mantenir a Mali uns 300 soldats en missió de formació i assessorament a l’exèrcit d’aquest país. En la mateix línia, altres països europeus, com Alemanya o Suècia, participen en l’operació MINUSMA de les Nacions Unides.
No obstant, els europeus reben crítiques tant de París com dels africans per atrinxerar-se en bases ultra-protegides i deixar als contingents dels països del G5 Sahel (Txad, Níger, Burkina Faso, Mali i Mauritània), pobrament equipats i entrenats, la feixuga tasca del combat. Mali, per exemple, ha perdut més de 100 soldats en menys d’un mes aquesta tardor.
Malgrat els esforços constants, París i els països del G5 no ha aconseguit que la situació de seguretat del Sahel millori. Més aviat el contrari, els informes demostren que l’amenaça jihadista s’estén cada cop més. Burkina Faso, un país generalment considerat com segur fins fa poc, ha experimentat un greu increment d’atacs aquest darrer any.
Davant la manca de recolzament d’Europa, a França comencen a alçar-se veus contra la operació militar al Sahel tant a dreta com a esquerra del partit de Macron. També entre les poblacions locals de la regió, un sentiment antifrancès comença a estendre’s després de cinc llargs anys de combats.
Alguns comentaristes francesos opinen que França hauria de posar fi a Barkhane i defensar els seus interessos nacionals des d’una línia més propera a la metròpoli a Africa del Nord o inclús al Mediterrani. Una proposta políticament molt arriscada degut entre d’altres a la dubtosa fiabilitat dels règims algerià, marroquí o libi.
