Rafael Ribó fa 15 anys que és Síndic de Greuges, no tant perquè hagi estat reiteradament escollit pel Parlament, sinó perquè la paràlisi institucional que tenalla Catalunya impedeix el quòrum necessari per substituir-lo, i mentre va tirant de veta. No sembla apropiat que un càrrec que ha d’estar marcat pel seu caràcter de neutralitat política i allunyat de tot partidisme es mantingui tants anys en el lloc.
Això només seria justificable, i encara amb reserves, si fos el resultat d’una reiterada i àmpliament majoritària renovació de confiança per part del Parlament, però ja hem vist que no es tracta d’això. Al llarg de tants anys és lògic que es produeixi un desgast i una manca de credibilitat, situació que només es resol fent entrar aires nous a la Sindicatura, però mentre persisteixi el bloqueig això no serà possible i per tant l’únic camí raonable és que Ribó se’n vagi a casa.
El seu càrrec, a més, s’ha vist en els últims temps sotragat per algunes escandaleres. La més recent la de gaudir de diguem-ne “economia d’escala”, com és el vol privat i l’assistència a un partit de la Copa d’Europa de Futbol Club Barcelona, gràcies a la gentilesa d’un empresari vinculat a l’escàndol del 3% de CDC. Això sol hauria d’haver-lo portat a presentar la seva renúncia sense prejutjar culpabilitat de cap mena. I encara hauria estat més lògic que el Parlament l’hagués forçada. Però una vegada més, el bloqueig impedeix que la més alta institució de Catalunya funcioni amb normalitat.
Però Ribó, que és un home d’escàndols també propiciats per una certa agressivitat i partidisme verbal, ha provocat l’últim atribuint el col·lapse i llargues llista d’espera de la sanitat catalana als pacients que venen a Catalunya procedents d’altres comunitats autònomes. Així ho ha formulat en unes recents declaracions, i malgrat que els mitjans de comunicació de tota mena i condició li han fet veure el greu error de la seva apreciació, el Síndic no se n’ha desdit.
Difícilment pot defensar la ciutadania qui parteix d’aquests priorismes, més quan es tracta de qüestions sobre les quals existeixen dades ben concretes, que reflecteixen que l’afluència d’altres llocs és una xifra mínima de l’assistència total que no arriba ni tan sols al 2%. Però Ribó aposta sempre per defensar el govern, en lloc de defensar els interessos dels ciutadans.
El fet que Catalunya tingui la taxa més alta d’espera per a una intervenció, 23,32 persones per cada 1.000 habitants, quan la mitjana espanyola és de 14,85, és degut simplement a què no s’assignen prou recursos. I no serveix l’excusa del finançament perquè comunitats pitjor situades, cas del País Valencià, ens passen pel davant. El que succeeix és que Sanitat, que és amb diferència el pressupost més gran de la Generalitat, és el finançador de tot allò que no té bon encaix en el sistema de finançament.
Aquest és un vici crònic que es remunta als inicis del govern i que es va accentuar quan Artur Mas va aplicar una estisorada molt gran als recursos sanitaris, 1.600 milions d’euros de reducció el 2014. S’han perdut un miler de llits i es van reduir 800 metges d’atenció primària que s’han recuperat però només en part, com segueixen denunciant els facultatius de la sanitat pública.
En l’actualitat a Catalunya hi ha 450 metges per a cada 100.000 habitants. Per equiparar-nos a la mitjana espanyola de 476, caldria gairebé 2.000 metges més.
Tot això Ribó ho sap o ho hauria de saber, però a ell li interessa descarregar al govern. El pas del temps fa que les persones s’instal·lin, i per a un Síndic la millor instal·lació és tractar bé als que manen. I així ho fa Rafael Ribó.
Per exemple, és insòlit que els intensos aiguats que van provocar una destrossa a la Conca del Francolí quan es disposava de previsions meteorològiques prou exactes, no hagin tingut com a conseqüència l’apertura d’un expedient informatiu per part de la Sindicatura per esbrinar per què no es van adoptar les mesures de prevenció que haurien atenuat el tràgic impacte.
