El desastre electoral que ha patit Ciutadans en les últimes eleccions generals es repetirà previsiblement en els comicis al Parlament català què tindran lloc, més tard que d’hora, durant el 2020.
El PSC vol ampliar el seu espai electoral a càrrec seu, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona on en el seu moment, en les anteriors eleccions autonòmiques, Ciutadans va captar una bona part de l’electorat socialista reticent als plantejaments del socialisme català, què els hi haurien de semblar excessivament condescendents amb l’independentisme.
Per aconseguir el posicionament que els permeti recuperar aquell vot perdut, Iceta ha adoptat una estratègia d’una certa radicalitat, la del català a l’escola, segurament convençut què és la via més ràpida per fer-se entendre per un electorat més espanyol que català.
Per això ha trencat el que fins ara era un tabú: el català com a llengua vehicular a l’escola.
Per aquesta raó planteja flexibilitzar la immersió lingüística de manera que el català no sigui la llengua vehicular exclusiva, perquè sosté (i no deixa de ser un criteri raonable) que no és el mateix ensenyar en termes de domini lingüístic en una àrea profundament catalanoparlant que en una altra on predomini el castellà.
En la primera consideren que caldria reforçar les hores de castellà, mentre que a la segona el caràcter vehicular del català hauria de ser hegemònic, com estableix la legislació, amb l’excepció del que el Tribunal Constitucional va considerar: el castellà hauria d’estar present en un 25% de l’horari lectiu.
En abordar aquesta qüestió, el PSC pren una bandera que mai havia fet servir perquè sempre s’havia mantingut fidel a la literalitat del text legal aprovat. Amb això ha motivat el desencadenament de crítiques per part del camp independentista. Sens dubte, una de les més dures provinent d’Ernest Maragall, membre històric de PSC i germà del que va ser dirigent emblemàtic d’aquell partit, Pasqual Maragall, i avui president del grup d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Potser com a contrapartida, poc després de donar a conèixer aquesta proposta que formarà part del conjunt programàtic del pròxim congrés, se n’ha donat a conèixer una en la qual planteja el reconeixement de Catalunya com a nació. No és que el PSC en la seva història política s’hagi manifestat contrari a aquest concepte, però és evident que la seva formulació ara ha encès llums vermells en el sector del PSOE, que veu amb mals ulls la negociació Sánchez amb ERC, perquè veu en aquesta postura dels socialistes catalans un plantejament inassumible per part de tot un sector del socialisme espanyol.
En qualsevol cas, el que sí que està clar és que en política, i especialment en les files de l’històric partit de Pablo Iglesias, la victòria és el millor antídot per a tots els mals ideològics. O sigui, que si Sánchez aconsegueix la presidència i el PSC millora els seus resultats en unes pròximes eleccions autonòmiques, totes les discrepàncies i reserves actuals passaran a un segon pla.
