El gran recapte: èxit solidari i fracàs polític

Un any més, el Gran Recapte d’Aliments que tenia com a objectiu obtenir aliments per ajudar prop de 200 mil persones ha estat un gran èxit.

28 mil voluntaris, tot un exercit de solidaritat, van contribuir a recollir 4.400 tones d’aliments. En dos dies s’ha recollit el 20% de tot el que es distribueix al llarg de l’any. És una manifestació més de la gran capacitat de convocatòria i eficàcia que té el Banc d’Aliments i la gran resposta dels catalans.

Però al costat d’aquest èxit hi ha el gran fracàs polític que el fa possible. Perquè el fet que les necessitats d’una cosa tan elemental i vital com és el menjar es mantingui en nivells alts, any rere any, és un indici de la incapacitat de les grans institucions catalanes, la Generalitat en primer terme, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació, de fer front al problema de la pobresa, de l’assistència a les necessitats bàsiques dels catalans, que hauria de ser la seva primera missió.

Les xifres són contundents. Una mica més d’1 de cada 5 catalans es troba en una situació de pobresa relativa i el que és encara molt més greu, quasi mig milió, el 2018, viuen en condicions de pobresa severa, és a dir, amb carències bàsiques.

Repartir aliments és necessari, però no pot ser un fet consolidat i creixent, perquè no soluciona el problema de fons. I aquí és on han d’intervenir els poders públics, la Generalitat en primer terme. I no ho fa. Aquesta és la llàstima.

Les crides extraordinàries que fa el Banc d’Aliments assenyalen una anomalia en la seva missió, perquè recordem-ho, aquesta iniciativa va néixer en l’àmbit internacional. França va ser un dels primers llocs i Catalunya va ser el primer exemple a escala espanyola, quina finalitat era aprofitar el menjar sobrant de les empreses d’alimentació. Tot aquell que estant en bon estat es descartava per raons tècniques. Per exemple per errors en l’etiquetatge, o en el pes del producte, en la proximitat de la data de caducitat i qüestions d’aquest tipus. També canalitzava els excedents agraris de la UE. Tot plegat per fer-los a arribar a persones amb necessitat. Però d’aquesta missió inicial que el que feia era reduir el malbaratament, s’ha passat a una funció estructural d’assistència a la pobresa, anant a demanar ajuda directa als ciutadans, perquè les necessitats superen els mecanismes de proveïment que estan en l’origen dels Bancs dels Aliments.

La resposta al problema que assenyala aquesta desviació dels fins inicials, la té la Generalitat i les altres administracions catalanes. No se li pot demanar que ho resolgui plenament, però sí que ho atenuï, i que acabi amb l’escàndol que mostra la fotografia de tot un vicepresident de la Generalitat i responsable de l’àrea econòmica fent de voluntari demostrant així la seva “solidaritat”.

No és això el que demanem als governants. Hagués estat millor que Pere Aragonès hagués romàs tancat al seu despatx mentre arbitrava mesures, com la de fer efectiva la renda garantida, que evitessin que la gent passés gana i hagués d’anar a parròquies i altres centres a buscar menjar.