És evident que el programa que uneix l’independentisme és molt limitat i molt marcat per l’emotivitat. La reacció a les desmesurades intervencions policials de l’1-O del 2017 és un dels grans denominadors comuns, com ho és, i encara més gran, les reivindicacions per l’alliberament dels polítics empresonats.
Juntament amb aquests dos factors queda només l’apel·lació al diàleg, que no és en sí mateixa un projecte polític, i la reivindicació d’un referèndum, que aquest sí que en forma part d’una manera important, però que sembla difícil que pugui ser alguna cosa més que un horitzó de sentit, és a dir, una perspectiva a la que, per molt que caminis en la seva direcció, mai arribes a assolir.
En el cas dels empresonats hi ha la situació clarament escandalosa dels dos Jordis, el Sánchez i el Cuixart. Primer per la durada anòmala de la presó provisional, i després perquè per molt que ho hagi argumentat la sentència, és difícil veure un delicte de sedició en el seu comportament.
Aquest és el punt de vista d’Amnistia Internacional i que segurament farà que la justícia espanyola pateixi quan el cas dels dos Jordis sigui portat al Tribunal de Justícia d’Estrasburg. La seva immediata llibertat és una exigència lògica.
Cal fer observar, però, que al mateix temps que Amnistia Internacional assenyala l’afer de Sánchez i Cuixart, fa una afirmació global molt contundent i gens favorable per al procés, perquè considera que el judici no va ser “injust”, i per tant reconeix la correcció de la naturalesa procedimental i de les conclusions. Val la pena tenir en compte aquest fet perquè contribueix a apuntar una diferència entre els empresonats, que d’altra banda no es limita només als dos Jordis, si bé el seu cas és el més extrem.
La qüestió important, la que interessa a tots, i com és lògic i en primer terme als qui fa més de dos anys que estan entre reixes i a les seves famílies, és quan gaudiran de llibertat? I aquí podríem dir que la seva situació és la d’aquelles que “el seu mal no vol soroll”. Per què?: doncs perquè la seva llibertat gradual, segons els casos, pot ser molt immediata.
Una bona part es podrien menjar els torrons a casa, i tots podrien estar al carrer abans de les vacances d’estiu. La forma de procedir perquè aquest sigui el resultat és aplicant amb criteris flexibles, però no excepcionals, el que estableix l’article 100.2 del Reglament Penitenciari, que permet per als presos de segon grau, que és la categoria en la qual se situen la majoria d’empresonats d’Espanya, gaudir d’alguns beneficis penitenciaris del règim obert, és a dir, podrien sortir de la presó i només tornar-hi per dormir la majoria de dies de la setmana.
L’avantatge d’aquesta aplicació, en lloc de forçar el tercer grau, és que per la seva naturalesa administrativa no pot ser recorreguda per la Fiscalia, cosa que sí podria succeir si se’ls volgués aplicar de manera immediata el tercer grau. Perquè aquest procediment funcioni, segon grau (article 100.2 del Reglament Penitenciari, ulterior pas al tercer grau, que deixaria la presó reduïda a una molèstia i permetria recuperar la quasi normalitat en la vida dels empresonats) el que es requereix és un ambient tranquil en termes polítics, i l’extensió de la idea que la millora de les seves condicions facilita que es redueixin les tensions polítiques a Catalunya.
Assolir aquest propòsit requereix una direcció política acurada i capacitat d’interlocució per part dels partits independentistes. L’interrogant és si aquestes condicions es donen, quan el lideratge de l’independentisme està en mans dels CDR i el Tsunami Democràtic, i si és compatible amb la tesi política de “com pitjor, millor”.
