Com ja hem assenyalat en posts anteriors, la nova legislatura europea 2019-2024 està a punt d’arrancar. Hem parlat dels principals líders de la nova estructura -entre els que destaca la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen– així com de l’estratègia i polítiques concretes que proposen.
Com és el cas en qualsevol projecte important, els elements clau a considerar en la nova legislatura són tres: persones, idees i recursos. Ja hem tractat els dos primers elements. Ens queda ara tractar el tercer, que són els recursos disponibles, és a dir, el pressupost del projecte. S’ha arribat a defensar per part d’especialistes en management que, dels tres elements esmentats, el més rellevant són les idees. No obstant això, és ben cert que sense recursos les idees no poden prosperar i tampoc es poden contractar les persones per aconseguir-ho. D’aquí la importància dels recursos, dels que parlarem a continuació.
Per estrany que pugui semblar, el període pressupostari a la UE és septennal i, per tant, no coincideix amb la legislatura, que és quinquennal. Els pressupostos anuals de la UE han d’establir-se sempre dins dels límits del Marc Financer Plurianual (MFP) corresponent. El darrer MFP, encara vigent, correspon al període 2014-2020. Les negociacions sobre el nou MFP 2021-2027 varen començar fa més de vint mesos, sense que els Estats membres de la UE, els anomenats paymasters, hagin arribat a cap acord definitiu. Tres problemes principals afloren permanentment sobre la taula de negociacions.
El primer problema fa referència a l’import total dels pressupostos anuals. Actualment suposen l’1,02 per cent del PIB de la UE (més de 16 bilions d’euros), que per a l’any 2019 suposa 165.800 milions d’euros i pel conjunt dels set anys més d’un bilió d’euros. Alemanya i els països del nord d’Europa voldrien rebaixar aquestes xifres i aconseguir que el pressupost anual no fos superior l’1 per cent del PIB. La Comissió Europea, per la seva banda, recolzada pels països del sud i de l’est d’Europa, voldria apujar l’import anual l’1,1 per cent del PIB, mentre que el Parlament Europeu ho voldria apujar encara més, fins l’1,3 per cent. Els federalistes europeus sempre han sostingut que el pressupost d’una veritable federació, com per exemple la nord-americana, ha de ser com a mínim d’un 30 per cent del PIB. La UE encara està molt lluny d’arribar-hi.
El segon problema és qui paga què en el pressupost. Una vegada més, els països del nord, contribuents nets al pressupost comunitari, es mostren molt reticents a l’hora d’augmentar les seves contribucions. Temen que el forat que deixarà el Brexit acabi repercutint a les seves butxaques. També voldrien mantenir, o fins i tot augmentar, els sistemes de devolució que tenen concedits com a conseqüència de rebre menys diners que els països del sud i de l’est en matèria de política agrícola i regional. França s’hi oposa enèrgicament i es mostra partidària d’eliminar tota classe de reintegraments d’aquesta naturalesa.
En tercer lloc, hi ha tota una batalla plantejada al voltant d’on han d’adreçar-se les despeses del pressupost comunitari. Des de l’inici de la CEE (1957), la despesa agrícola ha estat la més important. A començaments dels anys noranta del segle passat suposava la meitat de la despesa total i avui en suposa aproximadament un quart. França, la gran potència agrícola de la UE, es troba al darrera d’aquesta realitat. La segona gran font de despesa és la política regional. Espanya, per exemple, va aconseguir importants fons de cohesió els anys noranta del segle passat per compensar les seves febleses econòmiques en un mercat interior europeu en vies de formació. Els països econòmicament més avançats demanen una “modernització” del pressupost comunitari en el sentit de destinar menys diners a les polítiques agrícola i regional, i en canvi més diners a la consecució de millores de competitivitat global en aspectes com recerca i desenvolupament, ciència, medi ambient o enfortiment del mercat interior . A més de tensions nord-sud, existeixen tensions est-oest, car algunes despeses van lligades a la millora de la qualitat democràtica i de l’estat de dret dels països orientals. Polònia i Hongria estan especialment avisades sobre aquest tema.
Ja veiem doncs com, per culpa de les divisions entre els estats membres de la UE i de les tensions nord-sud i est-oest, la nova legislatura de la UE haurà d’arrancar sense haver-se definit prèviament el nou Marc Financer Plurianual (MFP) corresponent al període 2021-2027, i això tindrà inconvenients. Però s’acabarà arreglant, encara que amb una mica de retard, com sempre. Després arribarà segurament l’evidència que les velles regles pressupostàries necessiten posar-se al dia.
Una negociació diplomàtica que duri anys per arribar a un acord sobre un marc pressupostari septennal i que toleri que una legislatura comenci sense pressupost no sembla un procediment ideal per a una institució com la UE.
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,