Les eleccions del dia 10, que han mostrat a bastament l’equivocada decisió de Sánchez en convocar-les, i que han facilitat l’emergència de Vox, deixen el panorama electoral en unes taules entre els blocs d’esquerra i dreta, en els que cadascun compta amb el 43% dels vots. En aquest escenari són els tercers partits amb vara alta per negociar, especialment els procedents de Catalunya perquè és la comunitat que aporta més diputats que no pertanyen a cap dels blocs. El problema en l’escenari actual és que els partits independentistes no disposen de marge negociador més enllà de l’eterna reclamació del fi últim.
I és que el resultat electoral a Catalunya no ha expressat el cop de força que es podia esperar després de la condemna. En un article el 7 de novembre l’antic dirigent d’ERC i també condemnat a penes menors, Carles Mundó, argumentava que s’havia de tenir en compte l’independentisme perquè disposava de més de 2 milions de vots.
Doncs bé, en aquestes eleccions només n’han aplegat 1,5 milions, malgrat la sentència del judici i el conflicte al carrer. No està clar com han afectat al comportament electoral una qüestió i altra. Han assolit una bona xifra de diputats, 23 dels 48 de Catalunya, afavorits per la prima de les 3 circumscripcions menors, així com el 42,5% dels vots. És un gran resultat per fer política, però serveix de poc per avançar cap a la independència i demostrar que aquesta opció creix. Sí que serveix per afermar que és persistent.
L’independentisme ha obtingut 80.000 vots addicionals, que és la conseqüència d’haver-se presentat la CUP i que ha compensat les pèrdues d’ERC. Les eleccions deixen, en el cas de Catalunya, alguns trets clars. Un és que es manté vigent la feblesa de l’independentisme a la regió metropolitana de Barcelona. A les grans ciutats de Catalunya, com Badalona i l’Hospitalet, els seus resultats es mouen entre el 21% i el 28%. Per cert, que en aquestes poblacions Vox assoleix entre el 7% i el 8,5%, i el PP entre el 9% i el 10%. La suma d’aquests dos components, a la qual encara caldria afegir Cs, molt afeblida, dóna un resultat molt semblant al que obté l’independentisme. La seva posició és millor a altres grans capitals com Sabadell i Terrassa on oscil·la entre el 37% i el 34%, clarament per sota de la mitjana catalana.
La presència de la CUP, que s’ha presentat a les eleccions amb la idea de pensar “aturar Madrid”, sembla improbable que pugui fer-ho amb només dos diputats. JxCat no s’hi ha matat massa en la seva presentació de resultats, i han acudit, com un dels motius centrals, el que expressen el vot útil per a Catalunya, és a dir l’antic argument convergent, que ara, amb la dimensió de JxCat i la seva nul·la intervenció política en el Congrés no té gaire sentit.
Està clar que l’independentisme ha sigut un factor decisiu per l’extraordinari creixement de Vox. Ja ho va anticipar el propi Abascal en afirmar que el conflicte de Catalunya l’afavoriria. Els seus resultats ho confirmen: 3,5 milions de vots.
El PSC manté la seva posició i el seu caràcter de partit de la regió metropolitana on guanya pràcticament a totes les poblacions excepte a Igualada, St. Cugat, Vilafranca i Vilanova, on la primera posició queda en mans d’ERC. El PSC es manifesta com una força resistent, però sense capacitat de creixement i per tant sense configurar una alternativa al bloc independentista.
És evident que un dels fets espectaculars és la davallada de Rivera a uns nivells imprevistos a les enquestes. 10 diputats a escala espanyola i veure’s sobrepassats per ERC al Congrés, és una pallissa política de proporcions còsmiques. Malgrat aquesta circumstància, Rivera no va dimitir durant la nit electoral i ho va remetre tot a un futur congrés. Però la realitat és massa feixuga i ha acabat dimitint un dia després.
Vox quasi duplica els seus vots a Catalunya i arriba als 243.000, i supera quasi amb 30.000 vots a Rivera. El PP millora, però no aixeca el vol. Passa dels 200.000 als 286.000.
Tampoc remunta En Comú Podem, que continua una davallada, lenta en aquesta última cita. Des de l’èxit de les seves primeres eleccions, on va aconseguir gairebé 930.000 vots, ha passat a la situació actual de 546.000 vots; no és la meitat però s’hi acosta. De fet, ECP políticament queda realment reduït a l’alcaldia de Barcelona.
Queden a l’aire dues qüestions importants, decisives: què farà l’independentisme amb aquest resultat? De moment la resposta són els aldarulls. Tsunami i CDR continuen portant la direcció del moviment independentista. L’altra gran qüestió és la formació de govern a Espanya. Certament l’escenari és més difícil ara que després de les eleccions d’abril, si bé juga a favor d’una solució la consciència que pugui tenir que la fatiga dels ciutadans pot acabar explotant.
