El debat va posar de relleu, una vegada més, que els màxims representants dels partits polítics d’àmbit espanyol enganyen, deformen la realitat, diuen mitges veritats. En definitiva, no són persones veraces. A partir d’aquest fet, no costa gens entendre que la política tal com la practiquen tingui tan poca credibilitat i sigui vista més com un problema que com una solució. És dramàtic.
Ahir hi va haver moltes d’aquestes mentides i mitges veritats. Sense afany d’esgotar el repertori, heus aquí una selecció de les més importants:
Abascal:
Planteja com a solucions, objectius impossibles perquè queden fora de la Constitució, i fins i tot, i en algun cas, fora de l’estat de dret. A aquestes categories pertanyen la seva proposta, si fos cap d’estat, de liquidar l’estat de les autonomies. Tampoc pot suspendre l’autonomia de Catalunya sense modificar la Constitució, perquè no seria constitucional, ni ho seria dissoldre els partits independentistes. Ho culmina tot dient que faria detenir al president de la Generalitat, la qual cosa seria una impossible i flagrant supressió de la divisió de poders.
Per encaixar-ho amb el seu projecte, afirma que les autonomies són les responsables de l’excessiva despesa pública, quan és obvi que l’únic que no ha controlat el seu dèficit és l’administració central, cosa que sí que han fet governs autonòmics i ajuntaments. També exagera radicalment els aspectes negatius de la immigració en vinculant-los amb les violacions i amb les “manades”, quan és un fet que el 75% dels delinqüents sexuals són espanyols. També acusa el PP i al PSOE d’afavorir als enemics d’Espanya afirmant que Catalunya posseeix un finançament privilegiat ,quan és exactament el contrari, com totes les dades objectives demostren.
Pablo Iglesias:
Iglesias, possiblement el més positiu en les seves intervencions, no va poder, però, evitar la temptació d’utilitzar la Constitució en benefici dels seus arguments. En el seu raonament ja conegut, de reforçar el programa que proposa amb articles de la Constitució, va afirmar que l’article 50 establia que les pensions s’han d’actualitzar d’acord amb l’índex de preus al consum (IPC). Òbviament la Constitució no entra en aquest detall, i només afirma que es duran a terme actualitzacions periòdiques sense precisar cap criteri.
Rivera:
Segurament el més inconnexa de tots, presentant-se d’una banda com l’home que contribuiria a dotar d’estabilitat al govern, i al mateix temps repartint llenya i practicant afirmacions clarament demagògiques. Així ho va fer quan, exhibint en paper una llarga llista, va acusar PSOE i PP d’haver cedit competències a Catalunya. El llistat no era una altra cosa que el conjunt de traspassos que s’han anat fent, bé que malament, d’acord amb el que estableix la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Rivera, que té una visió molt poc constitucional, malgrat afirmar-se com a gran constitucionalista, té la idea que complir amb allò que manen una llei orgànica, l’Estatut, i la Constitució és cedir davant dels nacionalismes.
Casado:
Va abandonar en molts moments del debat la seva posició de moderació, i no va dir la veritat quan atribuïa a la declaració de Pedralbes duta a terme amb Quim Torra, la necessitat d’un relator internacional per a Catalunya, o la consideració que la monarquia era franquista i la Guàrdia Civil i la Policia Nacional forces opressores. És evident que aquell text no deia res de tot això. Aquestes consideracions eren declaracions unilaterals del govern de la Generalitat i no de cap acord amb Sánchez. També es va passar quan va afirmar que reduiria les llistes d’espera de la Sanitat a trenta dies, oblidant que aquesta és una competència autonòmica i que el problema només es pot resoldre amb un millor finançament i no per decisió unilateral del govern.
Sánchez:
Va jugar a fons el seu paper i el seu avantatge de ser president del govern en funcions, però això no va impedir que deformés la realitat. Va ser el cas de la seva censura a Pablo Casado perquè el PP havia transferit competències a Catalunya i havia indultat als terroristes de Terra Lliure.
Aquí també hi ha la falsa consideració que el traspàs de competències són una mena de “regal” que fa el govern espanyol, en lloc de ser l’obligació legal que té per complir amb els textos estatutaris i la Constitució. De fet, el gruix més important de traspassos es van produir quan governava el PSOE. D’altra banda Catalunya, excepte pel que fa a la llengua i la policia, no té més traspassos que les altres autonomies, i si detenta el de presons és simplement perquè la Generalitat, en època de Jordi Pujol, va ser l’únic govern autonòmic que va voler-la assumir. D’altra banda, l’indult a Terra Lliure estava ja tramitat per González i l’únic que va fer Aznar va ser culminar la seva execució.
En aquesta mateixa línia de faltar a la realitat, Sánchez va culpar el PP de la fuga de Puigdemont, ometent que quan l’expresident va marxar, no hi havia cap ordre de detenció contra ell, i que per tant no tenia cap necessitat de fugir amagat dins del cotxe.
Tot plegat excessiu des de tots els punts de vista. Tot això els candidats ho saben. Coneixen que les seves intervencions seran curosament filtrades i es descobriran ràpidament les trampes que provoquen, però deuen pensar que un gruix dels espectadors són menors d’edat i que s’empassen el que es digui en temps real.
