El mes de febrer del 2018, e-Cristians va formular una presa de posició basada en la declaració dels bisbes de Catalunya amb relació al conflicte que ens afecta a tots. Des d’aleshores, la ferida que ens divideix s’ha fet més gran. Els motius que la causen, són cada vegada més antagònics perquè fa créixer la rancúnia i la frustració, que són vies obertes a la violència activa i passiva.
La política dels partits, que té com a fi el bé comú, ha quedat deteriorada, i avui és més font de desprestigi i agreujament dels problemes que de solucions.
Els cristians, com Assemblea del Poble de Déu, com Església, hem d’examinar la realitat des de Jesucrist, els seus mandats i el seu camí.
El papa Francesc en la seva homilia matinera a Santa Marta del dia 24, refusava als cristians que ho judiquen tot però partint de “la petitesa del seu cor”, tot recordant que el Senyor s’acosta amb misericòrdia a totes les realitats humanes. Francesc va senyalar que aquells que diuen “Jo sóc un cristià, però amb la condició que les coses es facin d’aquesta manera“, són cristians que condicionen Déu, que condicionen la fe de Déu i la seva acció. És aquesta condició -va dir- que fa que es tanquin en les seves pròpies idees i converteixin la fe en ideologia. Són cristians que “prefereixen la ideologia a la fe”.
No podem ajudar a sanar les ferides del món des de les ideologies seculars.
Els cristians patim la mateixa divisió social. Treballem per superar-les!
Com a comunitat hem d’oferir a la societat un espai privilegiat on els cors puguin conversar, intercanviar els punts de vista contraposats intentant situar-se en el lloc de l’altre, o com a mínim respectant els seus motius, i indagant en les seves raons.
El bé comú, que cal assolir també en aquesta situació com a proposta a tothom, és a l’ensems, un pas en la preparació del Regne de Déu, que demanem manta vegada, tantes com demanem en el Pare Nostre “que vingui a nosaltres el vostre Regne”. A nosaltres, no només a mi. I aquest nosaltres com l’entenem? Com el fem possible?
Jesús ens va cridar a ser sal, ferment i llum del món, però quina ferida estem guarint, quina pau estem fermentant, què il·luminem? Estem manats a estimar el proïsme, inclòs l’enemic, a vèncer el mal amb el bé, a beneir i no a maleir, a cercar no el propi bé, sinó el dels altres. Els cristians, com estem aplicant tota aquesta exigència a les circumstàncies concretes de cada dia, dia a dia? Estem fent efectiu ser benaurats de Déu construint la pau?
Com a comunitat cristiana, no ens correspon aportar solucions polítiques concretes, però sí que podem contribuir a construir les condicions objectives que facin possibles aquelles solucions.
En la nostra presa de posició de l’any passat, assumíem plenament la declaració dels bisbes de Catalunya i amb ella cridàvem a:
Refer la confiança, la cohesió social, i la concòrdia. A cercar una solució mínimament acceptable per a tots, i propiciar el diàleg, fonamentat en reflexió serena des de condicions de veritat, generositat, i recerca del bé comú.
Finalment ens posàvem a la seva disposició a causa de la crida que feien als catòlics per ser instruments de pau i reconciliació, i per aquesta raó, vàrem emprendre actuacions al servei de la concòrdia, en les que la finalitat estava per sobre del protagonisme.
Avui aquelles demandes són més necessàries que mai. Els objectius continuen essent vàlids, però cal concretar en termes pràctics la seva realització. Les declaracions són necessàries com a guia, però esdevenen insuficients sense l’acció, perquè només ella és capaç d’aportar la plenitud de sentit.
Consegüentment, ens oferim per contribuir en tot el que calgui per realitzar aquells objectius. Alhora demanem més acció continuada a l’Església institucional, l’única que ens pot aplegar a tots. Una feina pastoral clara i decidida.
Creiem que el més gran bé que pot aportar l’Església és la pregària, perquè aquesta és la nostra gran força. Pregar, no per justificar la inacció, al contrari: per dotar-la de vigor i saviesa. Pregària, reconciliació i comunió. Litúrgia, tot al servei de la pau, l’amistat civil, i la concòrdia.
