Ha arribat el moment de la política, del diàleg, de l’entesa, d’establir les bases per a un esdevenir i un futur tranquils per a Catalunya i per a Espanya. Tenir un país esquerdat per una sentència, amb uns homes a la presó, amb un encaix jurídic que rebutgen dos milions de persones, és viure en la inestabilitat, el sotsobre, la inquietud. Falten les coordenades necessàries per donar a la societat catalana aquesta creativitat i empenta de què fa gala en circumstàncies normals. Però les circumstàncies actuals són anòmales. I ho seguiran sent.
Hi ha d’haver diàleg, i no cal que vingui algú de Suècia o de Brussel·les per entendre’ns. Però no es tracta d’un diàleg amb Madrid només, sinó, molt principalment, entre els catalans. La societat està dividida i cap de les dues parts acceptarà un acord al qual ha arribat només una de les parts. La solució no està en el pal i mantingut d’en peus, ni en ja ens veurem als tribunals, ni en l’unilateralisme.
Hi ha, però, un problema seriós per afrontar un diàleg en profunditat, entre les dues parts, entre l’Estat i la Generalitat. En primer lloc, que hi hagi un govern a Espanya. Senyor Torra, un govern en funcions no pot dialogar de res, no té capacitat de res. Una altra vegada Quim Torra actuant d’activista. Esperem que després del 10 de novembre -si no s’ajornen les eleccions, que crec que no- i amb un govern a Espanya es podrà anar a un diàleg.
Un nou govern a Espanya tindrà la confiança dels ciutadans per tirar endavant el tema català. Però aquest tema seguirà enquistat si no se celebren també eleccions catalanes per tal que el dividit govern actual, dirigit per un activista que no sap governar, deixi pas a persones amb més força política.
Les bases del diàleg serien: primer què fer amb els presos, i veure les possibilitats que permet l’administració penitenciària per atorgar permisos i tercers graus; segon buscar amb tota la societat catalana (no només amb els independentistes) l’encaix jurídic que es vulgui donar a Catalunya dins d’Espanya, i si és el cas si convé modificar la Constitució, sigui per a Catalunya o per a altres territoris, amb un nou encaix l’Estat de les autonomies. Això no és possible si la proposta catalana és de només una part com pretén Quim Torra.
Tota l’oposició, i fins a un editorial de “La Vanguardia” molt poc donat a aquestes expressions, va demanar la dimissió de l’actual president de la Generalitat. Ja la van demanar la setmana passada tots els partits del Parlament i Torra va rebre la reprimenda dels seus socis de govern d’Esquerra Republicana. Quim Torra no és cap solució: és el problema primer que convé aclarir per afrontar amb serietat i equilibri democràtics els altres temes que són objecte del diàleg. Torra, després de la sentència del TS, està superat. Segueix amb l’unilateralisme.
Estem a la vora d’un fracàs com a societat i no ens podem permetre més sacsejades. La societat catalana ha de retrobar-se amb si mateixa i hauria de presentar una proposta política, la més unitària possible i dir el què vol ser. No agradarà a tots. Però la veritat és que les coses no poden seguir on estan, ni tampoc seguir demanant una autodeterminació quan la meitat dels catalans estan en contra. Cal trobar un punt de trobada, i això no es fa en un mes.
Per tant, no veig cap solució mentre no se celebrin eleccions catalanes la primavera que ve.