No ho puc evitar. En aquestes darreres hores d’espera de la temuda i inexorable sentència del procés no puc evitar recordar les sensacions que em van acompanyar els darrers dies de febrer i primers dies del mes de març de 1974. El matí del diumenge dia 2 de març va ser executat Salvador Puig Antich, acusat d’haver matat un policia quan anava a ser detingut. Jo llavors estava acabant Econòmiques a l’Autònoma i vivia a les Viviendas del Congreso a Badalona Feia relativament pocs anys que m’interessava seriosament per la cosa pública. Al mateix temps, en Manuel Marchena devia estar fent el Batxillerat a Las Palmas o el Aaiun i casa seva era la casa d’un militar, capità de la Legió, que era el seu pare.
Aquí el judici i l’execució de la condemna es va viure amb una tensió externa gran, la que es podia publicar i mostrar en l’entorn d’una censura implacable i amb un Estat irritat pel recent atemptat d’ETA contra Carrero Blanco, tot en un clar escenari de final de cicle amb un dictador vell i malalt. El judici fou un consell de guerra i l’òrgan judicial un tribunal militar. L’expectació i les pressions internacionals a favor al menys d’una commutació de pena van ser molt nombroses, el Papa Montini i Willy Brandt entre altres. Tanmateix l’»enterado» del Consell de Ministres va convalidar les ganes de l’Estat d’aparentar fortalesa i humiliar la dissidència. L’intent d’aigualir l’acció amb l’execució simultània d’un pobre emigrant polonès «que passava per allí» no va fer més que augmentar el tètric sarcasme d’una actuació pública que no hauria d’haver passat mai.
Tota la tensió externa la vivíem més o menys a travès dels diaris i les informacions estudiantils, segurament amb objectivitat limitada. Però la que més em va afectar, i ara recordo, és la tensió interna, barreja de ràbia, impotència, tristor, abatiment. Sensació de que s’havia comés una gran injustícia. No recordo el temps que feia aquells dies, però m’ha quedat la sensació de cel gris, d’una atmosfera densa que es podia tallar amb ganivet, d’un silenci penitencial, d’una enorme grisor en l’ambient. També la incipient convicció, influït perquè ho deia molta gent, de final d’etapa, d’acabament erràtic d’un règim autoritari imposat.
Ara tinc una sensació similar. Evidentment no hi ha pel mig una pena de mort i el món de de la comunicació no és tant pobre com aleshores, però tanta declaració, preparació, reacció, iniciativa, discussió, etc, em mareja. Sigui quin sigui l’abast de les penes, confesso que sento internament una profunda tristesa, un pes del que no sé despendre’m, una immensa buidor, un enorme desencís respecte a les estructures d’Estat encarregades de gestionar els interessos col.lectius. Altra vegada guanya el garrot, altra vegada el règim de la por. Es l’ambient gris de la pobresa i també de la desorientació. I ara que sóc vell hauria de saber més per on anar.
L’analogia del moment amb el març del 74 també fa referència a la sensació de final de cicle.
Aquest comentari sí que és molt freqüent en les múltiples opinions d’aquests dies: res no serà igual, la sentència marcarà els anys que vindran, la forma de fer política serà diferent,… Potser si, tant de bo. Ara no hi ha una dictadura en decadència, però hi ha un règim democràtic que cal mantenir i reforçar, no pas només formalment. Fa 45 anys teníem la il.lusió d’un canvi democràtic proper; ara tenim una creixent desafecció a com hem sabut gestionar aquest canvi des del 78.
En qualsevol cas, només podem mirar endavant. El canvi depèn de nosaltres i, en primera instància, sempre a travès de les urnes. Ves per on les properes eleccions, convocades independentment del calendari de la sentència, poden esdevenir l’inici d’una nova forma d’organitzar-nos col.lectivament la vida.
