Estic convençut que la inversió més important que el nostre país necessita és l’educativa. Una educació concebuda per i per al desenvolupament de la persona; del seu potencial; de les seves capacitats; de les seves competències; de la seva necessitat de compromís. Una reforma que desperti la capacitat de crítica; la importància d’innovar; la creativitat. Que transmeti la importància del diàleg; que ensenyi a enfrontar-se amb el dia a dia. Que interioritzi la importància del rigor; del respecte. En definitiva, una formació essencialment humanista.
Circulant aquest estiu per un país centreeuropeu, em va sorprendre la frase que figurava en totes les seves carreteres: “respecte = seguretat“. Però més em va cridar l’atenció el respecte que els seus ciutadans tenien envers els seus semblants. Em van recriminar educadament, per exemple, que deixés el cotxe amb el motor encès, encara que la raó fos fer molt de pressa una foto sense molestar a ningú. Es respirava respecte per les persones; per la “convivència en comú“. Això, que sembla tan idíl·lic, té un nom: educació. Educació a les aules; en la família; en la convivència. I si, ho sé, és una inversió a llarg termini. I què fem?, renunciem a ella? Doncs no. Cal impulsar-la al costat de petits i permanents canvis que contribueixin al seu èxit; canvis, això sí, coherents amb els valors i principis que conformin el sistema educatiu.
¿I quina relació té això amb la fiscalitat? Doncs molta, ja que una societat culta és respectuosa amb l’obligació cívica de pagar impostos. És sinònim de menys frau fiscal; de menor corrupció; de major responsabilitat. De major compromís. Fixem-nos, si no, en els països nòrdics.
La fiscalitat no és només recaptar ingressos per cobrir les despeses, sinó que aquesta respongui als principis i valors en què es fonamenta la societat. Ha de ser el reflex d’un projecte concret i no un complex de figures tributàries inintel·ligibles destinades sense més a recaptar. Un projecte que entengui que ser ciutadà no és ser un més. És compromís; és una actitud activa, crítica i participativa. És, en definitiva, entendre que l’objectiu és la dignitat i desenvolupament de la persona; el seu compromís; la seva responsabilitat; la seva llibertat. Des d’aquesta perspectiva, la fiscalitat ha de contribuir a aquest objectiu; a aquest compromís-obligació.
Doncs bé; en aquest article i en els següents pretenem reflexionar sobre algunes qüestions que crec que són necessàries en una ja urgent reforma del sistema tributari al marge, insistim, de la reforma més urgent de totes: la del nostre sistema educatiu. Vegem.
En la mesura en què els impostos són una vulneració constitucionalment admesa del dret a la propietat, aquests han de ser eficients. Això vol dir que la gestió de la cosa pública ha de ser eficient. Tot euro de més que per ineficient es cobri al ciutadà és constitucionalment inadmissible. Però, perquè l’eficiència sigui efectiva, cal que el gestor respongui de la seva gestió, un control independent, transparència, i possibilitat d’exercir una acció de responsabilitat. No es tracta de corrupció. Es tracta d’ineficiència en la gestió. Per què se sanciona al contribuent que ha perjudicat econòmicament i amb culpa a la Hisenda Pública i no a qui amb la seva ineficient gestió pública ha detret recursos públics el destí dels quals és el bé comú? No em refereixo a qui ha adoptat una decisió de forma responsable i aquesta no ha tingut els seus resultats. Em refereixo a qui no ha actuat de forma responsable.
Però ser eficients no és només evitar duplicitats, el malbaratament, el superflu, i / o la “despesa política”. És gestionar eficientment. I aquí rau una de les majors confusions. Públic no vol dir necessàriament que la seva gestió ha de ser pública. Així, per exemple, la Constitució proclama el dret de tots a l’educació i estableix que l’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït. Per a això, s’obliga als poders públics a una programació general de l’ensenyament.
Però cal notar que en cap precepte la Carta Magna obliga que aquest dret es materialitzi a través dels mateixos poders públics. El públic és el dret en si mateix. No la seva materialització. La seva efectivitat exigeix optar per l’opció més eficient en termes de recursos públics amb respecte, és clar, al que aquella garanteix, entre d’altres, places escolars, programació general, i inspecció i homologació del sistema educatiu. Per tant, i en la mesura que l’ensenyament bàsic es finança íntegrament amb recursos públics, la seva gestió ha de recaure en aquelles opcions que representin un menor cost al ciutadà, ja que, no ho oblidem, tal educació ni és gratuïta ni la paga l’Estat. La paguem tots. L’Estat, doncs, està obligat a triar aquella opció que, complint els drets i obligacions constitucionals, sigui la més eficient. No la més popular, la que més vots doni, o la que demagògicament més convingui. La més eficient. I això exigeix, al seu torn, informació i transparència.
La primera tasca a afrontar és doncs la d’analitzar i valorar l’eficiència en la prestació dels diferents drets i obligacions que, sense detriment ni retallada de l’Estat del Benestar, ens permeti alliberar recursos públics per destinar-los a altres prioritats i, si escau, a reduir els impostos. L’objectivitat i transcendència de l’anàlisi, exigeix, això sí, que aquest es realitzi per persones o entitats absolutament independents.
Seguirem.
