En el seu pols amb Podemos per aconseguir els vots d’aquesta formació per a la seva investidura, Sánchez ha introduït una nova variant que és la presentació d’un llistat enorme de mesures, 370, amb la idea que d’aquesta gran perdigonada n’hi hagi una part que sempre es pugui argumentar com a complidora del que UP postula. És el cas, per exemple, de tot el que té a veure amb l’habitatge, com “oferir habitatge de lloguer segur i estable a preus assequibles” i “frenar les pujades abusives de preus”.
Però més enllà d’aquesta utilització tàctica, les mesures de Sánchez necessàriament han d’interpretar-se com el seu programa de govern, i aquí és on poden produir-se nombrosos interrogants que obren pas a la preocupació.
Situem només els més grans, començant per la situació catalana. Malgrat el gran nombre de mesures, poc hi ha que estigui a l’alçada i guardi una bona relació política amb el conflicte que és sens dubte el més important que afecta a l’estat espanyol.
Una segona gran qüestió és que ens avoquem a una previsible recessió, que no té perquè reproduir la radicalitat de la passada crisi, però que evidentment tindrà efectes negatius, malgrat puguin ser més suaus. Per exemple, la creació d’ocupació, com a mínim, s’alentirà perquè lògicament el PIB creixerà menys i en conseqüència també s’aminoraran els ingressos fiscals i de la Seguretat Social. Tot això es produirà a curt termini sense que l’estat tingui una capacitat de resposta per la banda de l’oferta, perquè l’endeutament públic continua disparat; és més, instal·lats en la provisionalitat de Sánchez, encara ha crescut més. En conseqüència l’estat no podrà recórrer a generar més dèficit per injectar diners a una activitat econòmica que tendirà a reduir-se.
Tots aquests aspectes ben coneguts no estan considerats en absolut en el programa de Sánchez, que pateix d’un mal, habitual a la política espanyola, i que és molt freqüent en el cas del govern de Catalunya. Es tracta de les mesures polítiques enteses com a “ocurrències”, és a dir, un conjunt ampli de mesures que permeti dir que s’aborden molts temes, una perdigonada, però que no responen a una visió de conjunt ni a una estratègia global.
I això és terrible perquè només aconsegueix desequilibrar l’economia i l’activitat de govern. Per situar uns exemples concrets. En la perspectiva econòmica que s’albira no sembla raonable, a no ser que s’expliqui amb detall el com, que es vulgui garantir les pensions d’acord amb l’IPC. És desitjable, però amb les xifres actuals no és possible. O que sigui el moment per generalitzar l’educació dels nens menors de 3 anys amb caràcter gratuït i públic.
I per situar una tercera peça, en el sentit d’augmentar la despesa, l’eliminació del copagament, que exceptuant en casos concrets no sembla ni tan sols una mesura recomanable, encara que es pogués dur a terme, donat l’abús que es fa de la farmàcia. A la nostra societat impera en excés i en massa gent la idea que tot el que és gratuït no té valor.
Per tant, no es tracta només del fet prou greu de repetir eleccions, sinó que a més el programa que en pot sortir del nou govern sigui inadequat i contraproduent. Es repetiria l’error terrible de Zapatero que va agreujar la crisi espanyola.
La manca d’horitzó d’una política raonable es multiplica perquè l’alternativa, el PP, fa bandera d’una altra qüestió, que almenys ara com ara, també sembla inviable: la baixada d’impostos. En aquest cas, la contraindicació de la mesura va per l’altre canal: que l’estat ingressi menys.
Seria necessari que, ja que no ho fan els partits polítics, que en són els primers responsables, les institucions de la societat civil cridessin a aquelles formacions a definir una arquitectura de política econòmica que permetés albirar un futur de certeses que minimitzin l’impacte de la recessió.
