Durant aquests últims dies ha tornat a sorgir la polèmica al voltant de l’elevat preu que han de pagar els grans dependents en forma de copagament per poder rebre els serveis que proveeix la llei de la dependència i la manca de qualitat o insuficiència d’aquests.
El desembre de 2006, en plena expansió econòmica, s’aprovava la nova llei sobre la dependència, una llei que al contrari de la que existia amb anterioritat, se’n podia beneficiar tota la població dependent a través d’assumir una part del cost, però també establia que ningú no es podia quedar al marge per motius econòmics.
El problema principal a l’hora d’aplicar aquesta llei és que fou dissenyada en un context econòmic molt diferent de l’actual, a més es va establir que fossin principalment les comunitats autònomes les que fessin front a la majoria de costos d’aquest servei de dependència, unes entitats autonòmiques que ja fa anys que estan especialment malmeses per la crisi econòmica i amb un baix marge pressupostari.
Com funciona el sistema de copagaments en la llei de la dependència espanyola?
A part de la falta de recursos de les administracions públiques per a fer front a les seves obligacions amb els dependents, l’estructura de copagaments també presenta alguns interrogants.
Existeix un topall màxim, segons la capacitat econòmica, sobre quina proporció poden cobrir els copagaments sobre el cost total. Per a les residències, el copagament pot arribar fins al 90%, pels centres de dia al 65% i per l’ajuda a domicili al 54%. Per a calcular la capacitat econòmica dels usuaris, la llei té en compte d’una banda el nivell de renda a partir de la declaració d’aquesta i el patrimoni, tot i que aquest últim element té una baixa incidència, ja que l’habitatge del contribuent queda exempt en el cas que hi visqui ell mateix o hi visqui algun familiar que depengui econòmicament d’aquest usuari, a més és de difícil quantificació el patrimoni, ja que no hi ha cap registre semblant a l’existent per la renda. En teoria, a més capacitat econòmica, el percentatge del copagament hauria de cobrir una major part del cost.
Aquesta última afirmació realitzada no és del tot certa, ja que pels tres tipus de serveis, el topall màxim de copagament s’assoleix en les rendes mitjanes-altes i així les considerades altes pagaran el mateix percentatge del cost a través de copagaments. Aquesta situació provoca que el copagament no sigui proporcional, ja que pel cas de les rendes mitjanes el cost de la residència pot arribar a suposar el 74% de la mateixa renda, en canvi per a les rendes altes, el cost d’aquest copagament es quedaria al voltant del 22% de la renda, fins i tot aquest cost suposaria una menor part de la renda que la que han d’afrontar les rendes més baixes, al voltant del 44%.
A part d’aquesta falta de progressivitat en els copagaments existeixen altres dubtes al voltant d’aquests. D’una banda la qüestió de si aquests copagaments tenen realment una funció de racionalització de la demanda dels serveis de dependència o simplement una voluntat recaptatòria, ja que la característica principal d’aquests serveis és que presenten una demanada inelàstica, és a dir, en ser uns serveis essencials per a les persones que el demanen, encara que s’augmentés el preu, aquestes continuarien demandant-lo. Un altre element polèmic és el monopoli existent per aquests serveis proveïts per les administracions públiques. En la majoria de casos no existeix una alternativa, per tant encara que el beneficiari no n’estigui content, no podrà optar per una altra alternativa. Aquesta situació pot ser aprofitada especialment pels serveis de producció privada, els quals sí que es mouen segons els beneficis i per tant podrien aprofitar aquesta situació de monopoli per establir uns copagaments elevats o una menor qualitat del servei.
Sembla doncs que la llei de dependència aprovada en l’època de vaques grasses necessitaria adaptar-se a la nova situació d’escassetat de recursos. Igualment seria bo establir un sistema de copagaments més transparent i ajustat a la capacitat econòmica real del beneficiari.
