L’experimentat tinent alcalde de Seguridad de Barcelona, Albert Batlle, ha declarat que la ciutat viu una crisi de seguretat, que no és irreversible, si bé requereix mesures policials importants i també urbanístiques, socials i assistencials. En altres paraules, Batlle en realitat està definint una crisi integral de la ciutat, que té la seva màxima visualització en els homicidis i la violència, però que presenta una metàstasi molt més estesa, difícil d’erradicar, perquè és el resultat d’anys d’una determinada cultura que confon la permissivitat amb la llibertat, malgrat que perquè la llibertat sigui possible, sobretot per als més febles, cal una elevada exigència normativa.
Només el civisme ens fa lliures; la disbauxa no. I precisament ella ha estat el sant i senya de la Barcelona oficial, certament i d’una manera radical, durant els quatre anys del primer mandat d’Ada Colau, però amb precedents que es remunten a l’etapa socialista de la ciutat. El període final de l’Alcalde Clos i tot el d’Hereu foren marcats per aquella característica, amb la ininterrompuda reducció de la Guàrdia Urbana. Una determinada cultura de la transgressió va créixer a la ciutat, fet que, vinculat a la gran expansió del turisme, ha provocat un medi social que atrau el bo i millor de cada casa, i fomenta les concepcions incíviques o transgressores, convertides amb Colau en símbols de resistència anticapitalista.
El fracàs està mesurat en termes de conflicte i ha conduit a una nova etapa que ha aixecat la seguretat a rang de tinència d’alcaldia, amb Batlle com a responsable, precisament l’únic membre del govern que no milita en el PSC, ara aliat de Colau, ni en la organització de l’alcaldessa.
Un canvi substancial en relació al període anterior, quan la seguretat ni tan sols tenia un regidor com a responsable polític, perquè Colau assumia directament la responsabilitat política. El canvi, junt amb la total desaparició de Colau al llarg de la crisi, perfectament silenciosa a les xarxes, i el protagonisme de Batlle, a les antípodes del que poden significar políticament els Comuns, fa palès el reconeixement per part del govern de la magnitud de la crisi.
I no es per a menys. En els últims 40 dies han mort 7 persones, fruit de baralles, armes blanques, armes de foc i estrangulament. 11 en total des de l’inici de l’any, una més que durant tot el 2018. Deu homes i una dona.
Però sent tràgics els homicidis no és l’únic estrall que pateix la ciutat. El dilluns 12 poc abans de les 10 de la nit un jove va apunyalar un altre. A dos quarts de sis del mati una baralla amb un nou apunyalament, menys d 24 hores després, una nova baralla amb agressió amb arma blanca, tercera hospitalització. A aquesta seqüencia de poques hores cal afegir-hi un incendi intencionat a un petit nucli de barraques en el barri de Sant Martí, amb un balança de tres ferits, provocat per una altra baralla, més la detenció d’un home que es va confessar responsable d’apunyalar dos sense sostre en les últimes tres setmanes. I això cenyit només a morts i ferits, sense comptar els robatoris amb violència, les agressions sexuals, els furts menors i els desordres i baralles al carrer. És evident que Barcelona necessita una resposta de quines són les possibles causes d’aquesta onada de violència, d’apunyalaments, morts i ferits.
Més enllà dels límits estrictes que assenyalen la fi del terme municipal, el problema de Barcelona s’estén als barris a ella connectats. El cas més greu és el de La Mina (1969), un polígon construït ja des del inici com a receptor de tot allò que a la capital li interessa foragitar, persones procedents d’antics nuclis de barraquisme de la ciutat. Adscrit al petit municipi de Sant Adrià, mai ha pogut disposar dels recursos necessaris per aixecar la seva situació, que periòdicament s’agreuja. Ara és un d’aquest moments marcats pel control territorial dels clans de la droga i la multitud de pisos de distribució.
La situació és tan greu que la BRIMO, una de les unitats antidisturbis de la policia catalana, està destacada permanentment als carrers del barri. La Mina és una gran assignatura pendent de la Generalitat i del govern municipal de Barcelona, perquè és un producte de la capital. Els règims canvien, els governs passen, però la Mina roman igual o pitjor que sempre.
