Aquests darrers tres mesos han estat marcats pel cicle electoral i de nominacions de l’UE, iniciat a finals de maig amb les eleccions al Parlament Europeu. Un cop coneguts els resultats, els caps d’estat i de govern negociaren els candidats pels quatre càrrecs més importants de la Unió Europea. Al llarg de juliol aquests han estat aprovats pels diferents òrgans competents.
Després d’aquest cicle, com queda la distribució de poder a les institucions europees?
Des d’un punt de vista territorial, el guanyador és l’Alemanya d’Angela Merkel. La canceller ha aconseguit finalment situar a la capçalera de la Comissió Europea una nacional, l’ex-ministra de defensa Ursula von der Leyen. Tot i que pugui sobtar, Alemanya tan sols ha tingut un altre president de la Comissió, Walter Hallstein (1958-1967).
No obstant, Merkel ha hagut de patir abans de poder nominar Von der Leyen, ja que no aconseguí els recolzaments suficients per col·locar el cap de llista del Partit Popular Europeu, Manfred Weber. Més marcadament conservador que l’ex-ministra, Weber també tenia el handicap de no comptar amb experiència com a membre d’un govern.
La França de Macron rebé la segona millor part del pastís, i aconseguí que Christine Lagarde fos nominada per dirigir el Banc Central Europeu (BCE), des del 2011 en mans d’Itàlia (Mario Draghi). No s’esperen sorpreses i Lagarde serà aprovada el proper octubre pel mateix Consell després de consultar el Parlament i el Consell de Govern del BCE.
Espanya i Bèlgica obtingueren respectivament els càrrecs d’Alt Representant de l’UE pels afers exteriors (Josep Borrell Fontelles) i President del Consell Europeu (Charles Michel). Degut a la distribució de competències entre els òrgans de l’UE i l’UE i els seus Estats Membres, que retenen amplies prerrogatives en matèria de política exterior, es tracta dels dos càrrecs amb menys marge de decisió pròpia.
No obstant, tenen una elevada visibilitat mediàtica: l’Alt Representat té estatus de vicepresident de la Comissió i lidera el Servei Europeu d’Acció Exterior (un edulcorat ministeri d’afers exteriors de l’UE), i el President del Consell representa el conjunt dels encara 28 governs dels països membres de l’UE.
Els països de l’est perden la seva representació
Els grans perdedors de la distribució de càrrecs han estat els països de l’est: si bé l’anterior Comissió comptava amb un President del Consell polonès (Donald Tusk), actualment no hi ha cap representant de l’UE “ampliada” cap a l’est a partir del 2004. Aquest fet podria complicar encara més les relacions entre l’UE “occidental” dels 15 i els 13 nouvinguts d’Europa central i de l’est.
La clivella est-oest, que des de la crisi dels refugiats del 2015 s’està aguditzant, podria portar encara més maldecaps a Brussel·les els propers anys, ja que malgrat representar una porció relativament petita de la població total de la Unió, els 13 són més que suficients per bloquejar nombroses decisions del Consell Europeu, on s’aplica la regla de “un estat, un vot”.
Les tres famílies polítiques històriques retenen la centralitat
Finalment, i des d’un punt de vista de les famílies polítiques europees, els llocs clau s’han repartit com és habitual entre els principals grups parlamentaris europeus: el centre-dreta (Partit Popular Europeu), els liberals (Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa) i el centre-esquerra (Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates).
Com ja s’ha esmentat, Von der Leyen prové del PPE, Michel és liberal i Borell representa el socialisme. Lagarde, malgrat haver estat ministra de Chirac i Sarkozy a França, és propera al liberalisme de tercera via d’Emmanuel Macron.
Aquests tres grups es poden considerar els històrics de l’UE i són els que tradicionalment han pilotat la integració europea (sota el lideratge general del centre-dreta cristià-demòcrata). També són els que aglutinen més governs dels Estats Membres.
No obstant, aquesta distribució té com efecte secundari excloure representants dels grups crítics amb l’actual rumb de l’UE, des dels verds fins al grup dels Conservadors i Reformistes liderats pel partit de govern polonès Llei i Justícia
Les formacions considerades d’extrema esquerra i extrema dreta, des de l’Esquerra Europea Unida de Podemos fins a Identitat i Democràcia de Salvini i Le Pen són igualment (per no dir encara més) apartades.
