Mentre des de les rengles de JxCat i ERC s’esbatussen a les xarxes d’internet amb motiu de la posició contraposada en el vot d’investidura a Pedro Sánchez, alguns dels seus més mediàtics opinadors posen de relleu la seva crisi interna.
Rahola era absolutament contundent a La Vanguardia “l’independentisme ni sap on va, ni té estratègia, ni és capaç de consensuar un mínim full de ruta”. Més clar, impossible. I en aquest cas la desqualificació total no procedeix de persones caracteritzades per la seva animadversió per l’independentisme, sinó per una dels seus pontífex màxims, que des de fa temps fa encícliques i cartes pastorals des de La Vanguardia i TV3 a favor d’aquesta opció, dictaminant el que és bo i el que no ho és. Ara ens diu que la independència que es postula, ni té camí, ni sap com assolir-la.
Per la seva banda, un altre destacat periodista d’aquest mateix àmbit, Francesc-Marc Àlvaro, afirma sense embuts que “Catalunya necessita un president que entengui on som i què ens hi juguem” que és el mateix que dir que cap dels dos que ocupen la presidència dual reuneixen aquestes capacitats. Perquè no quedin dubtes afirma que cal una persona “que no confongui l’idealisme amb el voluntarisme, que es guanyi l’autoritat tot tractant als ciutadans de manera adulta, anant en contra, si cal, d’alguns dogmes de la mateixa parròquia (…) que reconstrueixi el prestigi de les institucions i dialogui amb tota la nació”. Dit d’altra manera, el periodista assenyala les evidents i grans mancances que han conduit el projecte independentista a un atzucac.
A aquestes dues conceptualitzacions crítiques, i que apunten els aspectes a rectificar, encara se n’hi pot afegir una tercera d’un altre periodista de reconeguda solvència política, si bé no pertanyen al camp del procés. Es tracta d’Antoni Puigvert que escrivia el 8 de juliol a La Vanguardia una veritat com un temple: “Necessitem projectes que ens tornin a reunir, que ens ajudin a deixar enrere nostàlgies, rancúnies, i malsons”.
1 comentari. Leave new
Sembla mentida que el que fa més de 6 mesos vaig mencionar en un comentari ací mateix, ara
apareix com “una veritat com un temple”, dit per un periodista.
Tan dificil és donar-se compte que ja no existeix el Patriotisme a Catalunya, ni al món ? I que
els polítics només són partidistes, buscant el seu profit ?
Tornar-se a reunir significa oblidar-se dels Partits polítics i ajuntar-se com bons germans, per a
obtenir una solució catalana, que pugui ésser considerada a tota Espanya. Lògicament, no es tracta del Separatisme, però sí del FEDERALISME que, estic segur, varies Autonomies també voldrien gaudir.
Crec que aquesta sería una fórmula per a iniciar un esperat i vertader diàleg amb el Govern Central actual, oblidant-se d’una separació, que per certes raons, sobretot econòmiques, ni la pròpia Unió Europea acceptarà mai.
Recordem que el Sistema Federalista existeix en molts llocs del món, justament com un procés
de reconeixement de races i paísos per a que puguin actuar pel seu compte en molts aspectes, amb la condició de constituir-se en una sola Nació, unida en casos específics. Tenim com un bon exemple els Estats Units de Nordamèrica.
Així doncs, perquè en lloc de tantes baralles, no es determina proposar el Federalisme a nivell
nacional que, estic convençut, unes 5 o 6 Autonomies acceptarien de bon grat?
Suggereixo que vosaltres mateixos emprengueu aquesta possibilitat en les “Converses”, per veure les reaccions i, amb sort, contribuir a posar-la en pràctica abans de que ens enviin a tots
a la presó . . .
VISCA CATALUNYA , SEMPRE UNIDA !