El poblat tenia uns 70 indígenes i el seu problema principal era que hi hagués menjar per a tots cada dia de l’any. Estaven organitzats, i el cap es nomenava per aclamació entre el conjunt dels notables, que ho eren solament per reconeixement dels pobladors d’haver fet alguna cosa en bé de la comunitat. L’obligació principal del cap era que tot funcionés, principalment que no faltés el menjar i per a això tenien la seva pròpia manera de fer. També es nomenaven dos ajudants dels quals un d’ells havia de ser dona, i juntament amb el xaman dirigien el poblat.
Depenien de la caça, que no era abundant segons l’estació, i feia falta una habilitat especial per seguir petjades, voltar la peça i abatre-la amb les seves eines rudimentàries. Les jornades de caça duraven des del clarejar fins a l’ocàs i eren esgotadores. Dos membres de la tribu sobresortien clarament en aquestes habilitats, Tarik el caçador i Zonás el paranyer, i per la seva especialitat, es dedicaven a grans i petits animals respectivament. L’equip de caça era més nombrós i per aquest motiu, Tarik tenia certa preponderància respecte a Zonás. Els dos caçadors eren competidors i Zonás sempre tractava que la quantitat del seu subministrament compensés el menor pes de les peces. Aquest afany no era gratuït perquè ser la font d’alimentació del poblat tenia els seus avantatges en termes de reconeixement i comoditats. En efecte, el poblat els permetia tenir les seves pròpies cabanyes amb tot el seu contingut, els facilitava el material necessari per al seu treball, no participaven en les tasques comunes de manteniment del poblat i es quedaven amb una part pactada de la seva caça. D’aquesta manera, els seus menjars podien ser més abundants amb les parts més escollides de les peces cobrades. El menjar, que era comunitari, es completava amb fruites i arrels del bosc recollides directament, però el valor nutritiu provenia de la carn.
La caça durava diverses jornades i es necessitava la participació d’altres membres, i tots els homes desitjaven ser 
un d’ells. La raó era que rebien una part del caçat, que podien consumir com i quan volguessin, i al mateix temps rebien reconeixement del poblat. L’elecció del grup de caça depenia de Tarik i de Zonás segons foren les peces a aconseguir, del bon o mal temps, de les èpoques de zel i de les necessitats del poblat. Solament s’acceptaven els que eren necessaris i era norma que, de tant en tant, s’incorporaven alguns ajudants sense experiència per renovar les habilitats caçadores del poblat en el seu conjunt
En conseqüència, un mateix indígena podia gaudir dels avantatges de formar part dels equips de Tarik o de Zonás, i en un altre moment quedar-se en el poblat i rebre solament la ració genèrica que era suficient però no especial. A més, en aquest cas havia de participar en totes les tasques complementàries, ja que si no ho feia no tenia dret a la seva ració.
L’organització social, si es pot emprar aquest concepte, era molt simple, sempre sota la consigna de que tots els membres del poblat havien de rebre l’aliment necessari:
El cap del poblat i el seu grup de suport. El seu avantatge era ser els primers a triar les seves racions i no fer tasques manuals. Organitzaven el repartiment de carn amb un criteri de suficiència sense cap excés.
Els Caçadors. Tarik i Zonás i els seus grups del moment, que subministraven la caça necessària per al poblat i per al seu propi excedent que els proporcionava millors racions.
La resta del poblat, que recollia fruita, mantenia les barraques, confeccionava la vestimenta, cuidava dels nens i dels ancians i preparava les diferents celebracions anuals. El seu aliment de carn depenia del repartiment fet de les peces caçades.
Tot el poblat estava molt interessat en el resultat de la caça, i no volien que Tarik ni Zonás es dediquessin a altres tasques que no estiguessin dirigides a subministrar la carn necessària. Però no sempre la caça donava el mateix resultat, i el cap acordava amb els dos caçadors quin havia de ser la part destinada al poblat i la que podien reservar-se ells mateixos. En aquests acords, Tarik i Zonás no competien sinó que compartien els seus criteris comprenent que la salut del poblat depenia de l’encert en la seva tasca. Aportaven la seva experiència sobre el que es podia aconseguir en cada època de l’any, i segons aquestes informacions, es convenia el repartiment a efectuar. En algunes ocasions la caça havia estat escassa i no quedava cap reserva per a ells. En aquests casos, tot el poblat, incloent als grups caçadors, compartia la carn disponible, i en alguna ocasió extrema solament va haver-hi fruites i arrels per alimentar-se.
Era un poble conformat i feliç sense tensions internes.
Però no sempre havia estat així. Feia ja alguns anys, un grup de joves es va oposar a la preeminència de Tarik i de Zonás. Deien que no estava justificada i que ells podrien subministrar les mateixes peces sense demanar cap avantatge a canvi. Per què calia acceptar que no tots eren iguals? El tema es va debatre amb cremor i el propi Tarik va suggerir que es fes la prova donant l’oportunitat del subministrament de caça a aquesta nova opció.
El nou grup es va organitzar per decidir conjuntament els plans d’acció, i va partir a caçar.
Van tornar al cap d’unes setmanes amb poques peces i insuficients per satisfer les necessitats del poblat. Van explicar que hi havia molt poca caça i que els va costar molt trobar-la. Tractant de resoldre el problema, va haver-hi diverses propostes però els va costar decidir la més avantatjosa, i no tots van estar ben disposats a acceptar-la. No va haver-hi baralles entre ells, però ningú es va erigir en cap per imposar el seu criteri i marcar el camí a seguir. La raó és que faltava l’autoritat que prové del saber fer i de l’experiència, i davant les dificultats no van saber realment què fer.
Tarik els va demanar una informació detallada de l’esdevingut dia a dia, i va exposar davant de l’assemblea les moltes equivocacions en què s’havia incorregut. I la principal era l’absència d’un cap amb caràcter i coneixements que forcés al grup a aconseguir les peces escasses augmentant l’esforç i la dedicació. Des de l’alba fins a més enllà del fosquejar si era necessari, aprofitant les hores de foscor per desplaçar-se sota els estels.
El cap va resumir la situació: el poblat era molt afortunat de tenir en el seu si dos caçadors amb experiència i autoritat que podien liderar amb eficàcia als seus grups de caça. El millor subministrament depenia d’ells i així se seguiria. Arribat el moment del relleu, que esperava que ocorregués després de molts anys, es veuria si en el poblat ja existien altres Tarik i Zonás amb qualitats equivalents per assegurar-ho. Però no era segur que fos així perquè, segons la seva experiència de molts anys, les seves qualitats apareixien solament de tant en tant entre els membres del poblat.
El poblat de Tarik es va perdre en la història. No sabem com va evolucionar.
El que si es coneix és que en aquells temps es va anar imposant un altre poblat de guerrers comandat per un cap expansionista que controlava als seus membres pel poder de la seva força i el dels seus col·laboradors més propers. Aquesta elit, poc nombrosa, s’aprofitava del treball de la població i li dictava les seves normes d’actuació en el seu propi profit. No tots podien alimentar-se cada dia, però les taules de l’elit sempre estaven repletes.
Si que sabem que molts altres poblats van seguir aquestes pautes i les lluites entre ells van ser inacabables.
El poblat d’en TARIK es governava per la decisió de la seva gent al reconèixer als seus notables que escollien al seu cap. Els pobladors eren respectats i tots contribuïen al funcionament global, cadascú amb funcions pròpies i interessos comuns
Fa més de 20.000 anys ja s’havien organitzat seguint les principis de la HUMANA DEMOCRÀCIA
¡OPORTUNITAT PERDUDA!
En les societats futures es va imposar l’organització dels poblats autoritaris y expansionistes imposant la raó de la força, i que malauradament ha arribat fins als nostres dies.
