Catalunya innovadora? Parlem-ne

Està prou difosa la idea que som capdavanters en innovació, però fins a quin punt és certa considerada globalment la nostra economia, més enllà d’aquest o aquell aspecte concret?.

Ara podem tenir una bona resposta gracies al Quadre dels Indicadors 2019 d’Innovació, que avalua les 238 regions de 23 Estats membres de la Unió Europea, a més de Noruega, Sèrbia i Suïssa. Aquest sistema classifica les regions en quatre grans grups: els líders d’innovació (38 regions), innovadors forts (73); innovadors moderats (98) i innovadors modestos (29). Al seu torn, cada grup està subdividit en tres terços: superior (amb un “+”), meitat (sense signe)  i inferior(amb un “–”). El més innovador serà “líders en innovació “+”, i el menys innovador són els innovadors modestos “–“ .

Aquest és el marc de referència, i Catalunya apareix com un discret innovador moderat«+». No formaria part de les 111 regions amb més capacitat, i estaria al capdavant del grup de les intermèdies entre les posicions 130 i 160 de les 238 regions considerades. No és pas cap situació desastrosa, però ens temem que està lluny de l’imaginari que sosté una part dels catalans. Som una mitjania europea amb potencial. I el fet enlluernador de Barcelona no altera la situació.

Per descomptat, les regions de primer nivell, “els líders” i “forts” pertanyen als Estats d’aquesta mateixa naturalesa, però també hi ha “bosses d’excel·lència” regionals en alguns països innovadors moderats, com ara, Praga a la República Txeca, Creta a Grècia i Friul-Venezia Julia a Itàlia. Catalunya no aconsegueix assolir aquest estadi, malgrat seria racional aspirar a ell, al menys en alguns apartats, a  més  d’aquells en els quals ja estem ben situats. Podríem prendre com a referència Portugal, un país modest però que obté bons resultats en relació a la innovació i les PIMES .

En termes més concrets i atenint-nos al sistema que aplica aquest estudi regional europeu, Catalunya presenta unes posicions febles a escala europea en matèria de formació permanent, on fins i tot ens situem per sota la mitjana espanyola. També és deficient en relació als valors europeus, la despesa en R+D, tant pel que fa al sector públic com al privat, la col·laboració sector públic-sector privat, així com en un aspecte tan crucial, perquè es una expressió final de la utilitat de la R+D, com el del registre de patents i marques, clarament per sota la mitjana de la UE ampliada.

Una situació semblant es dona en una altra dimensió pràctica, com és el disseny d’aplicacions. Està per sota de les nostres necessitats, malgrat ser un país de PIMES, tot el relacionat amb elles i la innovació, i estem just a la mitjana en les citacions de publicacions científiques i tècniques.

En relació al conjunt espanyol estem sempre per sobre, excepte en el ja apuntat de formació permanent, cosa que no ha d’estranyar perquè el conjunt és molt mediocre. Una visió mes complerta ens la donarà la comparació amb el nostre competidor espanyol, Madrid, i és il·lustrativa la comparació amb una regió econòmica de referència, Baviera, que en molts aspectes és un model. Serà objecte de  futurs anàlisis.

En tot cas el terreny per recórrer és molt gran, i no sembla que existeixin ni a Barcelona ni a Madrid per part espanyola, cap política pública del nivell necessari.

Des del 2011 data de l’estudi precedent, la millora dels indicadors catalans ha estat d’un 5%, i és una bona notícia, el que ja no és tan bo és que els nostres competidors immediats, els “innovadors moderats “+” i els “innovadors forts “-“ també corren i força en la cursa, on no es tracta només d’anar endavant sinó de córrer més que els altres.

Amb tot, sí que cal ressenyar que la visió comparativa en innovació és millor que en l’ensenyament, i aquest fet lligat a la feblesa en la formació del capital humà al llarg de la seva vida laboral, i la insuficient inversió en R+D, apunta a raons estructurals que podrien afectar negativament el panorama a mig termini.