És un titular retòric perquè la pregunta va més enllà de l’Assemblea Nacional Catalana (l’ANC), s’estén a Omnium, a la pròpia idea de l’existència d’un moviment independentista, que s’expressa coherentment en diverses formacions polítiques, i en últim terme, al sentit del sacrifici dels polítics empresonats i la causa de futur que defensen.
L’acta que qüestiona tot això d’una manera evident neix de les eleccions municipals i els posteriors pactes, especialment en les ciutats més grans de Catalunya. Ha tingut el seu corol·lari en l’elecció del president de la Diputació de Barcelona, en la persona de l’alcaldessa socialista de l’Hospitalet, Nuria Marin. D’aquesta manera el PSC recuperava la tradició de presidir aquesta institució. Ho feia malgrat disposar d’un diputat provincial menys que ERC, guanyador amb 17, però el pacte, contrari a la lògica independentista amb JxC que disposava de 7 diputats, i el fet que els Comuns votessin per la seva pròpia llista, els dona la presidència en segona volta.
Una vegada més, ERC ha vist com en el cas de la ciutat de Barcelona, ser el primer no li ha servit de res. I aquesta es una primera dada, la combinació de resultats electoral-pactes, assenyala que les forces beneficiades han estat, primer i clarament el PSC, i segon, per mantenir Barcelona gràcies al PSC i Valls, però també perquè ha aconseguit estar en el govern municipal de ciutats importants.
Les vint primeres ciutats de Catalunya en població superen de llarg els 4 milions d’habitants. Reuneixen la majoria de la població del país i van des de la capital, amb 1,6 M, fins a El Prat del Llobregat, amb 64 mil. Entre les primeres, L’Hospitalet del Llobregat (261 mil), Terrassa (218 mil), Badalona (217 mil) i Sabadell, ja aporten un milió de persones. Doncs bé, del conjunt, el PSC està en el govern municipal en 13 poblacions, i en molts casos ocupant l’alcaldia. ERC, per la seva part, només està en 9, i te l’alcaldia a Lleida i Tarragona, a més de l’emblemàtic feu convergent de Sant Cugat, un precedent de la “torna” que ha efectuat JxCat a la Diputació de Barcelona. “Si em fas fora de l’alcaldia de Sant Cugat, malgrat haver guanyat, jo faig el mateix amb tu a Barcelona” Legítim, lògic, sí, però en termes de partit, i òbviament contrari a la dinàmica independentista, tal com l’entenen els moviments socials de l’ANC i Omnium.
Però el fracàs té més lectures. Només cal comparar els resultats d’ERC amb els Comuns, que en davallada i amb molts més vots tenen l’alcaldia de Barcelona, i a més estan presents en 8 governs municipals de les 20 ciutats més importants. Tenen més pes polític que ERC.
La crida a la unitat de l’ANC no solament no ha estat escoltada, sinó que ha quedat ridiculitzada en la Diputació barcelonina, on només un grapat de persones varen acudir a la crida a protestar, fen palesa la feblesa de l’Assemblea quan es mou al marge dels interessos de partit. El fet també ha destruït el mite construït per TV·3, l’últim reducte de la ficció de Puigdemont coma líder de l’independentisme, perquè ell que proclamava la unitat, també ha defensat l’operació de la Diputació.
A l’espera de l’últim acte del procés, la sentencia i la resposta des del moviment independentista, cal dir que a data d’avui el moviment com a tal esta destruït. Sense un lideratge comú, sense sentit per aquelles instàncies que volia construir Puigdemont, Consell per la República, la Crida. Desarborada l’ANC i sense un horitzó de sentit per part d’Omnium, el que queda sobre l’escenari dels que volien la independència són les víctimes de tot plegat, i dos formacions polítiques, ERC i JxC i les seves exclusives apetències de poder.