Cada dia els mitjans de comunicació assenyalen problemes importants que afecten a territoris concrets de Catalunya i que tenen la característica d’arrossegar-se durant anys sense un bon abordatge per part de la Generalitat.
En el titular en destaquem 4 que han sorgit al llarg d’aquesta setmana però evidentment la llista és més llarga. En el cas del forest es produeix des de fa anys un veritable espoli del llentiscle, un arbust dels nostres boscos que té valor econòmic en jardineria i decoració, tant que fins i tot s’exporta. Fa anys que s’avisa d’una acció sistemàtica i organitzada per part de quadrilles que assolen el bosc recollint grans quantitats d’aquest vegetal. És un treball literalment clandestí i, amb molta certesa, una part dels que hi intervenen són persones immigrants que no tenen la situació regularitzada i que són subjectes d’explotació laboral. Malgrat aquest fet, l’administració de la Generalitat, que té la competència exclusiva en aquest camp, roman inactiva sota la justificació que el llentiscle no és una espècie protegida. D’aquesta manera prenen per rucs als ciutadans, perquè òbviament hi ha molta més normativa que d’aplicació impediria aquesta desfeta.
El cas dels menas, als quals ja ens hi hem referit, n’és un altre exemple. La DGAIA sosté que es veu en l’obligació d’improvisar solucions, i fa tal afirmació malgrat que porten dos anys rebent joves immigrants en aquestes condicions.
La mosca negra que també hem tractat a Converses, ha sigut el gran descobriment del govern de la Generalitat amb motiu del recent incendi a les Terres de l’Ebre, perquè les nostres autoritats van patir la furiosa mossegada d’aquesta agressiva mosca, que té la inoportuna característica de necessitar sang humana perquè la femella pugui alimentar-se i reproduir-se, i que a diferència del mosquit no té fibló, sinó boca, i el dany és molt més molest. Com els mosquits a altres zones de Catalunya, la mosca pot ser perfectament controlada i reduïda a la mínima expressió, a condició que es facin els tractaments en la quantitat i els moments necessaris. És el que ha vingut fallant en el cas de la Generalitat.
I què dir de la contaminació. De manera reiterada Barcelona, punts de l’àrea metropolitana, comarques de Catalunya com Osona, presenten episodis de contaminació recorrent per sobre dels llindars admesos. L’agent contaminador varia segons el lloc, diòxid de nitrogen, microparticules en suspensió i ozó, però el problema hi és. Les nostres autoritats, en aquest cas Ajuntament i Generalitat de Catalunya, es dediquen a fer alertes que ve a ser un tipus de mesura que consisteix en “ei, aneu amb compte que això està contaminat”. Naturalment no és això el que s’espera dels nostres governants, ni és això el que ens mereixem pels diners que ens costa l’administració. Calen mesures. Si es declara una alerta, al mateix temps s’han de determinar restriccions concretes, però ni Torra ni Colau tenen el valor democràtic de fer-ho. Naturalment la lluita contra la contaminació va molt més enllà de la restricció. Calen polítiques a curt, mig i llarg termini avui inexistents. Literalment és un escàndol.
