Explicat pel broc gros, el final de la història de la transmutació de Convergència en un partit independentista haurà servit per configurar un nou i més potent tripartit al govern de Catalunya. Mas i els seus successors hauran tramés l’hegemonia de CiU amb un nou conglomerat que estarà format per ERC, comuns i PSC.
Els pactes a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona i a un conjunt de municipis emblemàtics per la força que fins ara els governava, cas de Figueres i Sant Cugat pels postconvergents, ha posat de relleu que no hi ha cap mena d’unió estratègica entre els partits en competència. ERC, PDECat i JxCat-Puigdemont. Més enllà de convocar mobilitzacions reivindicatives, no hi ha a l’horitzó cap pla polític compartit que dugui a la independència. Això és una evidència i els papers estan repartits. Són aquests:
- ERC es prepara per guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya i assegurar així la presidència de la Generalitat formant una coalició d’esquerres, com ja ha anunciat de manera més precisa Rufián i com Junqueras s’ha referit en termes més generals en ocasions precedents en fixar l’objectiu d’ampliar la base. En aquest projecte els Comuns, encara que els seus resultats fossin migrats, tindrien el valor addicional de fer de vàlua amb el PSC, que podria participar en el govern o, fórmula més factible, donar-li suport des del Parlament, el que alhora representaria un reforçament del suport a Sánchez. Aquí sí hi ha una aliança estratègica de fons que té els socialistes com a clars beneficiaris. A Catalunya perquè guanyen vots, govern local i centralitat, i sobretot perquè els assegura allò que els hi importa més, el govern d’Espanya. Alhora ERC participa en l’estratègia des del saber-se força principal a Catalunya i així mantenir la bandera de la independència com un desig sense concreció política.
- El paper de l’ANC junt amb Òmnium és el de creure que a través de la seva feina i ocupació d’espais a la societat acabarà tenen prou força com per empènyer una independència a un termini fixat. La seva concepció no té res a veure amb la d’ERC i la pot arribar a condicionar però no l’alterarà en la mesura que tot el complex independentista és massa depenent del poder material de la Generalitat. Qui governa la Generalitat mana.
- El tercer element és en si mateix un altre conglomerat format pel PDECat i JxCat amb el què significa aquesta última organització de dependència directa de Puigdemont. Aquest voldria apostar per mantenir la tensió continuada amb l’estat perquè és la seva única basa política, i en aquest sentit hi ha una aliança objectiva amb l’ANC, però aquest punt de vista no és compartit pel DPECat que veu com el camí emprés el condemna a ser una força de segon ordre, si bé d’altra banda no té gens clar com pot sortir del pressing independentista de Puigdemont.
L’altre element significatiu de tot aquest escenari és que, a diferència de la resta d’Espanya i del conjunt d’Europa, les opcions que es poden qualificar de centre, centredreta, dreta, conservadores, liberals, democratacristianes, tenen una presència pràcticament marginal.
