És una evidència, i no pas d’ara, que l’habitatge s’ha convertit en un gran problema vital. Persones que viuen en condicions indignes, per no referir-se a les que estan al carrer, aparició de la postguerra espanyola del rellogat, retard extraordinari en l’emancipació de la gent jove, que dificulta la formació de noves llars, expulsió dels veïns d’àrees centrals de les urbs a conseqüència de la pressió turística i la gentrificació. El problema és gran i incideix en un únic punt: la insuficiència de l’habitatge social que està a anys llum de la situació que es dóna a Europa.
Al mateix temps que es produeix aquesta realitat, el vicepresident del Banc Central Europeu, Luís de Guindos, va advertir del risc que s’estigui formant una altra vegada una bombolla immobiliària. Abans d’aquesta recent crida, al mes d’abril, el Fons Monetari Internacional advertia del risc d’una caiguda important dels preus immobiliaris en nombrosos països.
Cal recordar que l’última Gran Recessió, que ha afectat al llarg de més de 10 anys, va tenir el seu origen en la pujada dels preus immobiliaris. A més, l’economia del país seria molt vulnerable a una crisi d’aquesta naturalesa perquè el sistema bancari no ha superat del tot encara la llosa d’aquella implosió.
Luís de Guindos ha recomanat als governs que apliquin mesures prudencials per evitar una nova desfeta a càrrec del sector de la construcció. França i Alemanya ja han posat a punt mesures en aquest sentit, però el govern espanyol sosté que no hi ha cap risc en el cas espanyol perquè els increments es concentren a Madrid, Barcelona, algunes zones de la costa mediterrània i les Canàries. També s’argumenta que, malgrat que els preus de l’habitatge incorporen un increment del 22% des del seu nivell més baix a conseqüència de la crisi, encara estan lluny dels que existien en el tercer trimestre del 2007. Al costat d’aquestes informacions tranquil·litzadores es produeix però una dada inquietant: El Col·legi de Registradors apunta que una altra vegada s’estan construint més habitatges dels que es venen, un fet inèdit des del 2008.
Ens trobem així amb un panorama que ve determinat per unes advertències de perill per uns importants augments de preus, per l’existència d’estoc invendibles, per una producció de llars superiors al consum i el fet des del punt de vista humà més greu de tots, un gruix de població, de l’ordre del 20% que cerca habitatge o el necessita i no tenen cap possibilitat de tenir-lo o de llogar-lo en el mercat actual.
Tot, a més, relacionat amb una necessitat bàsica, la de disposar d’una llar, i un dret reconegut per la Constitució. Tot plegat confús, contradictori, perillós i, especialment, cridaner davant la insuficient resposta conjunta de les administracions públiques. Grans ajuntaments com el de Barcelona, com la Corporació Metropolitana, les pròpies diputacions, que presenten uns pressupostos ben sanejats, la Generalitat i el govern espanyol.
També es troba a faltar una major veu i iniciativa dels gran agents socials, els sindicats i les organitzacions empresarials que, per raons diferents però convergents, han d’estar interessades en que el funcionament del mercat no porti a situacions tan caòtiques com les que apunta el sector de l’habitatge.
