El passat dimecres, l’Iran abaté un dron militar nord-americà sobre l’Estret d’Ormuz al Golf Pèrsic, hores després de que els Estats Units acusessin Teheran d’haver atacat dos petrolers provinents d’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units.
L’episodi suposà una nova escalada de les tensions entre Washington i Teheran fruit de les noves sancions aprovades per l’Administració Trump contra el règim dels Aiatol·làs.
L’aparell no tripulat que Iran atacà, un MQ-4C, és un gran dron especialitzat en missions estratègiques de vigilància i intel·ligència. Tot i que sembla clar que Teheran escollí aquest objectiu per evitar baixes mortals, al mateix temps sobta que s’hagi atrevit a atacar un sistema tan específic com el MQ-4C.
L’acció provocà una immensa ira a la Casa Blanca i el Pentàgon: diversos informes asseguren que Trump autortizà una operació militar limitada contra diversos objectius iranians com bateries de míssils i radars. Operació que es cancel·là sembla ser un cop els avions ja es dirigien als objectius.
El MQ-4C Triton és un sistema sofisticat i recentment introduït a les forces armades nord-americanes que vola a alta altura i utilitza, a diferència de la major part de drons militars, un motor a reacció. Està concebut per patrullar vastes regions costaneres i oceàniques, i pot mantenir-se 30 hores en vol. Els Estats Units en tenen pocs, i els utilitzen assíduament.
Segons Eric Lin-Greenberg, Teheran ha escollit abatre aquest objectiu per enviar una senyal de descontentament més clara que al 2011, quan hackejà i capturà un dron RQ-170, tot plegat sense emprar la força.
Al mateix temps, però, Teheran encara no s’ha atrevit a atacar un sistema nord-americà tripulat. L’Iran sembla conscient dels perills que això implicaria, ja que una pèrdua humana genera ones de xoc molt més profundes que la d’una màquina.
De fet, sembla que s’està establint una barrera psicològica a les altes esferes militars i polítiques entre destruir un enginy militar no tripulat i un de tripulat. Eric Lin-Greenberg ha investigat la qüestió i confirma que, en simulacions i entrenaments d’alt nivell, els participants tendeixen a considerar la pèrdua d’una màquina com d’un nivell d’importància clarament inferior respecte la pèrdua d’una persona. Mentre la pèrdua d’un dron no sol implicar cap represàlia armada, la d’un avió sí.
El mateix Donald Trump ha advertit a l’Iran que hi hauria una “gran, gran diferència” si Teheran intentés abatre un avió tripulat en comptes d’un dron. Des d’un punt de vista històric, els Estats Units han evitat respondre a provocacions similars implicant drons, com per exemple les de Xina durant la Guerra Freda o de Síria al 2015.
En resum, de moment Teheran no s’ha atrevit encara a traspassar la barrera psicològica entre els drons i les vides humanes, però s’hi acosta cada cop més menant accions d’impacte com l’atac contra un dron estratègic, o posant en risc –tot i que baix, ja que les mines emprades no se situaren en llocs estratègics per provocar l’enfonsament- les vides de tripulants dels petrolers atacats.
Com Converses a Catalunya ha analitzat, des de la retirada dels Estats Units, el futur del Acord Nuclear amb l’Iran és incert. Sota el pes econòmic i social de la reintroducció de les sancions americanes per Trump, l’Iran sembla buscar desesperadament una via de sortida, i s’acosta perillosament a la guerra.
