Demà s’aclariran totes les múltiples incerteses sobre les alcaldies en joc de Catalunya. El resultat dibuixa, segons les nostres claus d’interpretació, un panorama nou del poder local amb tot el que significa.
- El poder polític a Catalunya, que el mapa municipal completa, està en mans de republicans, socialistes, anticapitalistes dels Comuns i antisistema. El centre ha desaparegut, i el centre dreta i la dreta són marginals.
- Colau liquida l’independentisme a Barcelona. La desaparició de la CUP, i ara el pacte que fa impossible que Maragall assoleixi l’alcaldia, allunyen ERC del que era la peça més cobejada. El fracàs ha estat notabilíssim i pot significar un punt d’inflexió. Els Comuns mantenen allò que els dona vida: l’alcaldia de Barcelona. El reconeixement a Valls hauria de ser extraordinari
- Després d’interpretar una obra amb molta convicció, Colau retindrà l’alcaldia gràcies a Collboni és la condició necessària, però no la suficient,
- En contra del que es va anunciar, no hi ha hagut unitat postelectoral en les rengles de l’independentisme. Al contrari, especialment ERC ha aprofitat totes les ocasions possibles per desplaçar JxCat de les alcaldies.
- El feu convergent de Sant Cugat està encara a l’aire per un possible pacte entre republicans, CUP i socialistes. Es pot anar acomiadant de Figueres, malgrat haver guanyat les eleccions. Reus, ciutat emblemàtica per la seva dimensió, pot perdre’s pel pacte d’ERC cap a l’esquerra, també perdrà el lloc l’alcalde post convergent de Platja d’Aro després de trenta anys de govern. És clar que JxCat també ha preferit pactar amb PSC per assegurar-se l’alcaldia a Vilafranca del Penedès i Calella, però des de la posició de ser la força més votada, i no per desplaçar-la com estan fent els pactes d’ERC. Les proclames de Torra per un poder independentista local no les assumeixen ni els seus. Es vol una manifestació més de la insòlita inanitat política del president de la Generalitat?
- El govern actual de la Generalitat presidit per Torra, de JxCat, s’ha convertit en una superestructura buida de significació política. L’últim reducte post convergent, les alcaldies, ha quedat molt delmat, no tant en nombre; hi ha una miríada de poblacions amb uns centenars o uns pocs milers d’habitants, com de les poblacions intermèdies. Només Girona n’és l’excepció.
- El gran delmat ha estat qui tenia més força, i que ara ha quedat reduït a una situació molt secundaria, JxCat i amb ell el PDECAT. Ha passat de l’esplendor municipal convergent a la ruralitat i un únic centre important segur, Girona. Els canvis, i a més traumàtics, són inevitables
- Puigdemont té atractiu electoral, però a diferència d’altres lideratges convergents no aconsegueix irradiar-lo més enllà de la seva persona. Li ha anat molt bé a Europa, però no ha traspassat per res el seu efecte a JxCat en les municipals.
- El PSC torna al govern de Barcelona amb força. Tindrà el 40% de les àrees de govern, però ha perdut totes les capitals de província. Per primera vegada no governarà a cap d’elles i perdrà la plaça forta de Terrassa a mans d’un ex PSC i ex alcalde, Jordi Ballart, que ha guanyat i pacta amb ERC. Passa de ser la força hegemònica municipal a recuperar terreny després de la caiguda, però ocupant el paper de secundari destacat.
- El mapa té guanyadors quantitatius. Òbviament ERC -però sense Barcelona- el PSC -si bé perd les capitals. Tot queda molt entrecreuat. La irrupció de Valls ha estat anecdòtica, i el seu ganxo polític perfectament descriptible. Els Comuns són una organització unipersonal, Colau. Cs continua sense significació territorial i ha perdut la possibilitat que li donava haver estat la primera força política de Catalunya. El PP ha desaparegut fora dels bastions de Badalona i Castelldefels. I la gran força del passat, els post convergents, han quedat molt arraconats. El cas de Barcelona ho mostra: dos conselleres i un conseller de la Generalitat encapçalats per Arcadi queden reduïts al ingrat paper de figurant municipal. Cal esperar els resultats de les Diputacions, molts diners i poques obligacions cara al públic, per situar la correlació de forces definitiva.
En tot cas i a cop de brotxa, la primera imatge és clara: Catalunya un país únic a Europa, sense centre ni dreta.
