El president de la Generalitat, Joaquim Torra, continua una pèssima costum per a la salut de la democràcia, com és la de defugir el Parlament i adreçar-se directament als mitjans de comunicació, per rendir comptes i informar de les noves iniciatives.
D’aquesta manera es furta una peça central de la pràctica democràtica: el control de l’acció de govern.
No es pot reunir els periodistes, voler fer un balanç de la gestió del govern i informar de l’adopció de 260 mesures, de voler explicar-ne 60, en lloc de situar-ho en l’àmbit parlamentari i de sotmetre’s a les consideracions dels diferents partits, sobre allò que exposa.
Cal censurar aquesta mena de procediment que ha convertit el parlament de Catalunya en el no-res. El Parlament és el fonament de l’autogovern, perquè el govern sense ell no passa de ser una gran Diputació, un òrgan executiu de l’administració. D’aquesta manera el que fa l’actual president de la Generalitat no és avançar cap a una hipotètica república catalana, sinó retrocedir cap a la figura de la mancomunitat.
Aquesta visió que assenyala la distància sideral entre la idea d’un Estat català i la seva capacitat pera la governació del país, també es fa palesa en el mateix rendiment de comptes. Torra ha centrat la seva intervenció en l’anàlisi d’una sèrie de macromagnituds, bàsicament l’evolució del PIB, de l’atur i les inversions estrangeres per assenyalar que han anat bé. Però aquest tipus d’interpretació no diu res del paper de la Generalitat, perquè com a tendència ha estat la mateixa que la del conjunt d’Espanya, i en detall, ha anat per sota de la dinàmica que ha seguit Madrid i altres comunitats.
El nostre paper és bo, però no es, en contra del que el president vol presentar, el millor de l’estat, ni tan sols el segon, i en molts aspectes ni el tercer. La idea de comparar el comportament de Catalunya amb la mitjana espanyola significa posar en la balança el pes negatiu del comportament econòmic d’Andalusia, que es la comunitat més gran en població, i això lògicament desdibuixa la comparativa.
El que havia de fer Torra era explicar com les polítiques de la Generalitat han incidit en aquests resultats, que són multicausals en el sentit que estan en funció de la dinàmica mundial, de la situació europea, de l’economia i polítiques espanyoles. És absurd voler-les presentar com un èxit propi i, com és evident que no és així, cal reclamar-li quina és la part que correspon a la Generalitat. En aquest sentit, Torra ens deu l’explicació, per exemple, del que ha fet el servei d’ocupació de Catalunya pel que fa a la reducció de les xifres d’atur, o en l’ocupació juvenil; millor encara, que ens doni resultats de un dels secrets més ben guardats del govern català: quins resultats ha obtingut amb els diners europeus de la garantia juvenil per a recuperar els joves que ni estudien ni treballen.
El problema de Catalunya no és només el d’un govern que no governa, que confon la realitat amb el paper, de manera que mentre fa grandiloqüents lleis per protegir-nos del canvi climàtic, estats d’alerta ambiental, tot de paper, la processionària ha ocupat la major part de les pinedes de Catalunya per la deixadesa dels tractaments forestals de l’administració. O l’erosió va descapitalitzant de manera irreversible la terra fèrtil de Catalunya, també per la mateixa deixadesa.
