Catalunya, amb 9.160 milions sobre un total de 45.911, encapçala el ranking del malbaratament (1995-2016) de les inversions públiques de les Comunitats Autònomes, seguida de Madrid (7.723) i València (6.022). Com pot constatar-se la proporció catalana se situa en un ordre de magnitud del 20% del total espanyol i, per tant, és molt més alta que la proporció de la inversió realitzada. És a dir, no únicament som la primera en termes absoluts, sinó també en relatius.
Si el malbaratament s’expressa en euros per habitant, també encapçala la classificació.
El malbaratament més important, amb diferència perquè representa gairebé 7.000 milions per sí sol, és el que correspon a L-9 del metro. Una operació financerament desastrosa per als cabdals públics catalans que, malgrat la seva dimensió crítica no ha tingut en l’àmbit parlamentari un tractament proporcionat a la seva magnitud. De fet, exigiria una comissió d’investigació per esbrinar la situació i, el que encara és pitjor, les perspectives i veure si poden adreçar-se. Perquè el cost final d’aquesta obra, duta a terme amb el model de finançament que es fa servir a alemanya, arribarà als 16.000 milions d’euros, una magnitud astronòmica que no es justifica per la realitat de l’obra pública a realitzar.
El segon gran component de la malifeta inversora a Catalunya és un altre forat negre, el del regadiu Segarra-Garrigues, amb un import estimat de 1.543 milions d’euros. I representa un altre exemple de la inoperància dels mecanismes institucionals de la Generalitat, perquè, a part del Parlament, ni la Sindicatura de Comptes, ni el Síndic de Greuges han abordat mai a fons aquesta qüestió.
El tercer en la llista, recau sobre l’Ajuntament de Barcelona, i fa referència al Fòrum Universal de les Cultures amb 240 milions d’euros de malbaratament. I el quart és ben conegut perquè es tracta de l’Hospital de Reus.
Totes aquestes dades i altres més formen part de l’estudi “Geografia del despilfarro en Espanya”. Una obra coordinada pel catedràtic de geografia humana, Joan Romero de la Universitat de València, i en la qual hi han participat un important nombre de catedràtics i professors d’aquesta especialitat. És un treball que posa en relleu que un dels problemes de l’estat espanyol és la seva baixa qualitat democràtica, en el sentit del mal ús que es fa del diner públic. Una pràctica, a més, generalitzada perquè no coneix colors polítics. És un mal estructural, com ho constata la mala gestió de l’administració catalana.
I una observació final: no s’està parlant de corrupció sinó d’un ús extraordinàriament ineficient del recursos públics.
