Per què cada vegada ens costa més posar-nos d’acord sobre qüestions morals sense acabar parlant llenguatges diferents? Avortament, família, educació, identitat sexual… Allò que per a uns és un dret indiscutible, per a altres és una injustícia; allò que uns consideren progrés, altres ho veuen com una regressió. I el més significatiu és que sovint ni tan sols compartim els criteris que ens permetrien resoldre la discrepància.
Alasdair MacIntyre, un dels grans filòsofs morals contemporanis, ens ofereix una explicació especialment aclaridora. Darrere la nostra polarització política hi ha una polarització més profunda: convivim amb concepcions rivals sobre l’ésser humà, la llibertat i el bé. A Three Rival Versions of Moral Enquiry, MacIntyre identifica tres grans tradicions morals que encara avui competeixen entre elles.
La primera és l’herència de la Il·lustració, sobre la qual s’han construït les democràcies liberals occidentals. El seu protagonista és l’individu autònom i els seus grans principis són la llibertat i els drets individuals. L’Estat intenta mantenir-se neutral davant les diferents concepcions de la vida i garantir que cadascú pugui perseguir els seus propis fins.
Però aquí apareix una primera paradoxa: segons MacIntyre aquesta neutralitat és impossible. El liberalisme també conté una determinada concepció de l’ésser humà. Quan la llibertat s’entén principalment com a autonomia individual, els vincles —família, comunitat, tradició— poden acabar percebent-se més com a limitacions que com a elements constitutius de la persona.
La segona tradició és molt més corrosiva. És la genealògica que comença amb Nietzsche (el nom prové de la seva obra La genealogia de la moral, de 1887) i que al segle XX desenvolupa especialment Michel Foucault. La pregunta ja no és tant si una norma és vertadera o justa, sinó: qui ha creat aquesta norma?, quines relacions de poder amaga?, a qui beneficia?
Aquest gir intel·lectual permet entendre bona part de la cultura contemporània. Les polítiques d’identitat, la teoria queer o conceptes com patriarcat, heteronormativitat i construcció social són difícilment comprensibles sense aquesta genealogia. La crítica genealògica té una virtut indubtable: ens recorda que darrere una aparent neutralitat poden existir formes de dominació. Però també conté una contradicció difícil de resoldre. Si tota moral és una construcció històrica determinada per relacions de poder, per què hauríem de considerar injusta una determinada relació de poder? Des de quin criteri moral la condemnem?
És aquí on apareix la tercera alternativa de MacIntyre: recuperar la tradició que neix amb Sòcrates, Plató i Aristòtil, continua amb sant Agustí i culmina amb sant Tomàs d’Aquino. Aquesta tradició parteix d’una afirmació avui gairebé revolucionària: l’ésser humà té una naturalesa i existeixen béns objectius que permeten la seva realització. La llibertat, per tant, no consisteix simplement a poder escollir, sinó a aprendre a escollir bé, a optar pel bé que reclama la nostra naturalesa.
Per a Aristòtil, això exigeix virtuts. Ningú neix prudent, just o generós: ens hi convertim mitjançant l’educació, l’hàbit i la vida compartida. I aquestes virtuts només poden créixer en el marc d’una comunitat. No som individus autosuficients que posteriorment decidim relacionar-nos amb els altres. Som fills abans de ser ciutadans; rebem una llengua, una cultura i unes obligacions que no hem escollit.
Durant bona part del segle XX, Europa va viure dins del paradigma liberal-il·lustrat. Però la revolució cultural iniciada als anys seixanta va introduir progressivament la lògica genealògica en la universitat, l’educació, la cultura i finalment en la política. El maig del 68 va fracassar com a revolució política immediata, però va triomfar com a revolució cultural i els seus efectes s’han acabat traslladant a les lleis i a l’acció dels governs, especialment en el segle actual.
A Catalunya aquest desplaçament de la tradició liberal a la genealògica ha adquirit una especial intensitat. Moltes controvèrsies sobre família, sexualitat o educació ja no es plantegen només en termes de llibertat i tolerància. Cada vegada més es presenten com una qüestió d’estructures opressores que cal desconstruir i noves identitats que han de ser reconegudes i protegides.
Per això MacIntyre continua essent tan actual. Ens obliga a formular la pregunta que la política acostuma a evitar: quina idea de persona i de bé comú sosté la nostra societat? ¿Una democràcia pot subsistir a la llarga amb profunds desacords, sense cap concepció compartida sobre què és l’ésser humà, què significa la vida bona i què devem als altres?
Quan desapareix aquest terreny comú, la política deixa de ser una deliberació sobre el bé comú i corre el risc de convertir-se en una simple lluita pel poder: aconseguir la majoria necessària per imposar, mitjançant la llei, allò que ja no som capaços de defensar mitjançant una moral compartida.
Twitter: https://x.com/ros_arpa
Article publicat al Diari de Girona el 23 de setembre de 2026
Per què cada vegada ens costa més posar-nos d’acord sobre qüestions morals sense acabar parlant llenguatges diferents? Share on X
