A França, Els Republicans (LR, per les sigles en francès) són hereus de la tradició política francesa més important del segle XX. Els orígens del partit, que ha canviat de nom en repetides ocasions, es remunten a Charles de Gaulle, l’home que salvà l’honor de França dues vegades: durant la Segona Guerra Mundial i al 1958, quan posà fi a una greu crisi política i fundà la Cinquena República.
La política gaullista combinava centrisme en qüestions econòmiques amb un profund respecte a la tradició, sense entrar però en la promoció de l’Església Catòlica.
60 anys més tard, LR travessa la crisi més greu de la seva història, que podria conduir a la total desaparició. Tot i que la salut de la força política ha caigut de forma continuada des de la desfeta de Nicolas Sarkozy a les presidencials del 2012, en les eleccions europees d’enguany la situació ha esdevingut realment crítica.
LR ha entomat un duríssim cop passant del 21% al 8,5% del vot respecte els darrers comicis europeus al 2014. Totes les esperances depositades en el jove filòsof catòlic François-Xavier Bellamy s’han esvaït.
Les enquestes atorgaven a la seva llista, de caire marcadament conservador, entre un 12 i un 14% del vot. S’hauria tractat d’un percentatge saludable tenint en compte la creixent polarització entre La República en Marxa (LREM) del president Emmanuel Macron i el Reagrupament Nacional (RN, per les sigles en francès) de l’eterna presidenciable Marine Le Pen.
El perfil de votant de LR a les europees resulta particularment preocupant pel partit, ja que es concentra entre els majors de 65 anys, que inclouen els nostàlgics gaullistes. Entre els més joves (de 18 a 34 anys), el partit és amb diferència la força menys votada de totes les que han obtingut representació al parlament europeu, segons les enquestes a peu d’urna.
Polarització política entre Macron i Le Pen
Encara amb la ressaca de la desfeta electoral, barons de LR comentaven que el gir tradicionalista de Bellamy havia estat la principal causa de la derrota. La solució seria doncs girar envers una posició de centre, més oberta en qüestions socials i que tracti també temes com l’ecologia.
El problema evident d’aquesta proposta és que l’espai en qüestió ja està ocupat: és LREM qui ha pres possessió absoluta del centre oferint progressisme social i centrisme econòmic (a França, el liberalisme econòmic és marginal).
Si resulta doncs difícil girar al centre, seria la solució anar cap a la dreta? Complicat, perquè en qüestions identitàries i d’immigració, aquest espai també té un mestre cada cop més incontestable: el RN.
LR es troba doncs en una premsa compressora entre LREM i RN. L’electorat més centrista de LR fa temps que deixà el partit per votar Macron. Qüestió de vot útil. L’elector conservador dubta cada cop més entre LR i RN, seguint també el criteri del vot útil.
Les dades ho corroboren: segons les enquestes a peu d’urna, el 23% dels que votaren LR a les presidencials del 2017 canviaren el vot a les europees per LREM. Un altre 17% optà per la llista RN del jove Jordan Bardella. El 40% del vot LR s’ha esfumat en dos anys.
Cap a on anar?
Quines opcions queden a LR? Un periodista de Le Figaro resumí així el dilema del partit: “els dirigents de LR són relativament propers a LREM, els càrrecs electes són gaullistes, i el electorat que resta fidel al partit és receptiu al RN”.
Si aquesta teoria no va massa errada, el partit podria implosionar a les properes eleccions: els dirigents virarien al centre, mentre que els electors que encara restaven, decebuts, emetrien un vot de càstig a Macron i optarien pel RN. Tot plegat amb la desesperació dels càrrecs electes, que podrien cercar la salvació creant escissions condemnades al fracàs.
La política francesa sembla concentrar-se de nou entorn de dos grans partits, els de Macron i Le Pen. La major part dels francesos els contemplen amb recel (a les europees, més del 50% del vot no ha anat a cap dels dos), però el sistema electoral francès de dues voltes obliga a escollir el mal menor a les locals, legislatives i presidencials.
Fins ara, l’anomenat “cordó sanitari” ha impedit la victòria als lepenistes, però si la dreta tradicional francesa no aconsegueix formular una alternativa creïble i Macron es mostra incapaç de millorar la situació econòmica i de seguretat dels francesos, dintre de tres anys hi podria haver un duel per primer cop veritablement ajustat entre Macron i Le Pen.
