El títol del llibre d’Umberto Eco, ”Apocalíptics i Integrats” (canviant o per i) serveix per exposar el dilema que tenen plantejats els líders polítics europeus a l’hora de renovar els seus càrrecs. El més important de tots és, sens dubte, el del President de la Comissió europea que ha de substituir a Jean-Claude Juncker. Per darrera d’ell ve la Presidència del Parlament i el decisiu lloc de President del Banc Central Europeu, es a dir la persona que haurà de substituir abans del 31 d’octubre el carismàtic Mario Daghi.
En principi, i aquest va ser el precedent de l’anterior elecció, l’elegit per dirigir la Comissió ha de sorgir entre els candidats que abans de les eleccions s’han presentat pel càrrec i han fet campanya. És l’anomenada fórmula del Spitzenkandidat. La fórmula de posar d’acord populars i socialistes, donant prioritat al grup més votat, era el camí que es venia recorrent fins ara, afavorit pel fet que aquelles opcions polítiques sumades tenien la majoria absoluta. Això explica el fet que des del 2004 el President de la Comissió ha estat sempre del Partit Popular Europeu.
Però les condicions han canviat i, si bé, el PPE i el PS continuen sent respectivament la primera i segona força de la cambra, han perdut escons i ja no sumen la majoria absoluta. Si es mantingués la lògica utilitzada fins ara correspondria el càrrec al membre del CSU, Manfred Weber, perquè és el Spitzenkandidat de la força més votada.
El socialista holandès Frans Timmermans busca trencar aquesta possibilitat amb una aliança amb els liberals, extensiva als verds, que tindrien una clara majoria; si bé l’acord entre aquests dos últims es revela difícil, perquè el grup liberal és contrari al tipus de mesures reguladores per protegir el clima, que els ecologistes propugnen.
Però, l’equació encara és més complicada perquè a l’hora de la veritat qui té el paper decisori per elegir el President de la Comissió són els membres del Consell europeu. Parlant en plata, els Estats membres que és on són representats, i que sempre tenen reserves a que sigui només el Parlament qui acabi tenint l’última paraula.
En aquesta ocasió, a més, el problema de l’elecció té una altra nivell de complexitat que, segons com es decanti, pot tenir conseqüències greus per al futur de la Unió. Es tracta del fet inèdit que l’eix decisori franco-alemany presenta interrogants. Els liberals han crescut sobretot per la gran injecció de diputats que ha proporcionat la incorporació de Macrón a aquesta família, que fins ara tenia a França una presència marginal. Però, al seu torn, l’opció Macrón no ha estat capaç de guanyar i imposar-se al Reagrupament Nacional de Le Pen, i això òbviament és una feblesa en l’escenari dels diversos actors europeus. Merkel, per la seva banda, és una líder que té per voluntat pròpia data de retirada fixada i, per tant, també presenta un lideratge afeblit.
En aquest context, tots els mitjans de comunicació coincideixen que Sánchez té una gran carta a jugar com a representant més sòlid de les minvades rengles socialistes.
On radica el problema? Doncs, que si a la feblesa de l’eix franco alemany s’hi afegeix el trasbals que provocarà el Brexit i la possibilitat que el president de la Comissió sorgeixi d’una entesa social i liberal, pot provocar un major distanciament dels països de l’est, concretament Polònia i Hongria, així com de la Itàlia de Salvini.
Aquestes opcions, agrupades sota el comú denominador de populistes, però que pertanyen a tres grups diferents de la cambra, tenen un pes important a Europa. Itàlia perquè es fundadora històrica i la tercera economia de la Unió, un cop descomptat el Regne Unit, i Polònia perquè és la cinquena. Hongria és petita, però l’èxit extraordinari en les eleccions europees l’ha configurat com un dels aportadors de diputats més gran del PPE, després d’Alemanya i Espanya.
La perspectiva social liberal, és molt partidària de marginar els representant d’aquestes forces que han tingut un gran èxit electoral en els seus respectius països. Mentre que el PPE, sense negar aquesta possibilitat, té més capacitat de tendir ponts.
La qüestió és què li interessa més a Europa apostar per intentar la integració d’aquells acerbs països? o excloure’ls amb el risc de convertir-los en apocalíptics?
