La solució de Sánchez per a Ceuta: la víctima és el Govern

Per saber com pensa sortir Pedro Sánchez d’un dels seus múltiples embussos, sovint resulta més útil llegir determinats cronistes que no pas el Boletín Oficial del Estado.

Alguns ho fan amb un talent periodístic extraordinari, com Enric Juliana. D’altres, com Jordi Juan o Juan Carlos Merino, hi posen sobretot l’ofici. I Carlos E. Cué, a El País, practica amb aplicació l’auscultació de la Cort. No cal pensar en consignes. El poder proporciona el marc, les fonts i les explicacions; el cronista construeix el relat. Llegir-lo permet saber per on intentarà fugir el Govern abans que el Govern comenci a córrer.

En el cas de Ceuta, la figura escollida és una de les més rendibles de la narrativa contemporània: la víctima. Però la víctima principal no és la població ceutina, ni els immigrants abandonats als carrers, ni els menors, ni les dones i nenes exposades a tota mena de perills. La víctima és el Govern espanyol. Sánchez i els seus ministres pateixen molt. Sobretot, pateixen les conseqüències del que no han fet.

La primera paraula d’aquest relat és complexitat. Tot és molt complex. Ho és tant que, després de l’entrada d’unes 80.000 persones i la sortida posterior d’unes 70.000, encara no hi ha una xifra oficial fiable de les persones que romanen a la ciutat. Les estimacions oscil·len entre 5.000 i 10.000. La complexitat és una paraula excel·lent: explica moltes coses sense obligar a explicar-ne cap.

La segona coartada és que el Govern de Ceuta i els veïns han posat dificultats per localitzar els campaments. És cert que hi ha hagut resistències. Els ciutadans temen que allò que es presenta com a provisional acabi adquirint la sòlida permanència de totes les provisionalitats espanyoles. Però també és cert que l’Estat disposa d’instal·lacions pròpies en una ciutat fortament militaritzada i que va trigar molts dies a activar-les. Els primers dies es va limitar a esperar que els immigrants tornessin al Marroc. Esperar és una política pública molt econòmica. El problema és que no acostuma a donar resultats.

També és culpable Juan Jesús Vivas, president de Ceuta des del 2001 i home habitualment moderat. La seva frase terrible ha estat: «El Govern ha abandonat Ceuta». Els relators de la Moncloa han descrit aquestes paraules com un atac “a mata-degolla”. Considerant el vocabulari que socialistes i populars utilitzen cada dia, la frase de Vivas sembla gairebé una delicadesa de sagristia.

Són igualment culpables els immigrants, perquè desconfien de les autoritats, abandonen els campaments i tornen als carrers. Temen que identificar-se faciliti l’expulsió i no el trasllat a la Península. I és culpable el PP, perquè rebutja aquest trasllat.

Ara bé, Brussel·les també ha reclamat el retorn dels qui van entrar irregularment i la Unió Europea ha ofert l’ajuda de Frontex, que Interior ha rebutjat dues vegades. Però Europa queda més lluny i resulta menys còmode culpar-la. Tot i així, també es pot fer, i en especial a Meloni i a la cofrade socialista danesa, la primera ministra Mette Frederiksen, aliada de Meloni. 

L’únic actor que no apareix mai al banc dels acusats és el Marroc. El país que va permetre que desenes de milers de persones travessessin la frontera és presentat per Elma Saiz com un «soci fiable» que «no és una amenaça per a Ceuta ni per a Espanya».

La responsabilitat seria de les xarxes socials, de Trump, de Musk i de la «internacional ultradretana», que voldria destruir Sánchez perquè, juntament amb Lula, són els «últims grans baluards mundials» (sic; Carlos E. Cué) que li planten cara.

Una vegada més torna la visió tan clàssica del «Far d’Occident», de la «Llumeta d’El Pardo», de l’última reserva moral d’Occident. Només que ara es declina en versió progre.

Mentrestant, la realitat conserva la seva desagradable mania d’existir. La Creu Roja reparteix fins a 4.000 lots alimentaris diaris, insuficients per atendre totes les persones disperses. Els dos centres habilitats acullen unes 1.800 persones, amb polseres identificatives i llibertat de moviment.

Als barris del Príncep i Sidi Embarek, els mateixos veïns han improvisat refugis per protegir centenars de dones i nenes, sovint amb matalassos, menjar i recursos pagats de la seva butxaca. El Govern parla molt dels drets humans. Els veïns, més rudimentaris, els practiquen.

Els ministres van assegurar que ningú no seria traslladat a la Península. Pocs dies després, el Govern va anunciar el trasllat de 500 menors. No és que es contradiguin: proclamen cada dia la veritat que convé aquell dia.

Finalment, vint-i-dos dies després de l’entrada massiva, Sánchez va designar Ángel Víctor Torres coordinador dels ministeris implicats. Curiosament, la ministra de Migracions no coordinarà la crisi migratòria. Potser això també forma part de la complexitat.

La cirereta l’ha posada Sanitat, competència directa de l’Estat a Ceuta. Gairebé un mes després, una delegació visitarà la ciutat per avaluar l’hospital i l’atenció primària. I, per obtenir vacunes contra la triple vírica, la varicel·la, la poliomielitis, el tètanus o la diftèria, el Ministeri ha apel·lat a la “solidaritat” de les comunitats autònomes.

Després de la COVID, hom podia imaginar que l’Estat disposaria d’una reserva sanitària d’emergència. Vana il·lusió. L’Estat no té estoc per afrontar situacions d’emergència i ha de pidolar a les autonomies els seus recursos. Però quina mena de protecció i garantia sanitària és aquesta?

Quan hi ha una catàstrofe de grans dimensions en una Ceuta petita a escala espanyola, com és possible que no hi hagi recursos immediatament disponibles?

Aquest és, en definitiva, el relat: són culpables Ceuta, Vivas, els veïns, els immigrants, el PP, Trump, Musk, les xarxes socials, Meloni, la primera ministra danesa i, sí senyor, bona part d’Europa. El Marroc, en canvi, és un col·laborador exemplar.

I el Govern, la gran víctima.

Quan tothom és culpable, ningú no és responsable. I quan el Govern es presenta com la víctima, els ciutadans acaben convertits en una nosa.