Els números tenen un inconvenient considerable: no militen en cap partit. Fedea acaba de publicar la liquidació del sistema de finançament autonòmic del 2024 i proporciona una dada que obliga a afinar molt el discurs català. Catalunya disposa d’una finançació efectiva de 3.759 euros per habitant ajustat, amb un índex 102,6 sobre una mitjana espanyola de 100. És a dir: rep, per unitat de necessitat, un 2,6% més que la mitjana de les quinze comunitats de règim comú. Fedea, liquidació del 2024
Per tant, afirmar simplement que «Catalunya està infrafinançada» no és correcte. Almenys no ho és si amb això es vol dir que rep menys que la mitjana.
Ara bé, qui es quedi aquí haurà entès ben poca cosa.
Perquè el mateix estudi mostra una realitat molt més interessant. Catalunya parteix d’un índex de 110,6 en ingressos tributaris homogenis, el tercer més alt després de Madrid i les Balears, i acaba en 102,6. En el camí aporta 2.315 milions d’euros nets al mecanisme d’anivellació, el 7,28% dels seus ingressos tributaris homogenis. Comença tercera i acaba aproximadament vuitena.
Això ja és tota una altra història.
Extremadura, per exemple, parteix de 64,3 i acaba en 110,6. Madrid passa de 135,3 a 100,3. Les Balears, de 118,5 a 109,2. No estem discutint, doncs, si hi ha d’haver solidaritat entre territoris. Naturalment que n’hi ha d’haver. La qüestió és una altra: per què la solidaritat ha de capgirar l’ordre dels contribuents?
Es pot reduir molt una desigualtat sense invertir-la. Qui parteix de 120 pot acabar en 105 i qui parteix de 80 pot arribar a 95. La diferència haurà passat de 40 punts a 10, però el receptor de la solidaritat no haurà avançat el qui l’ha finançada. No sembla una idea revolucionària.
Això és l’ordinalitat.
I aquí la queixa catalana té molta més solidesa que la retòrica habitual sobre la «infrafinançació». Fedea, que no és precisament una sucursal del nacionalisme català, ja havia calculat que, en la mitjana del període 2002-2021, Catalunya perdia vuit posicions entre la seva capacitat fiscal i els recursos finals. I qualificava el funcionament del sistema de violació sistemàtica del principi d’ordinalitat. Fedea, Las balanzas fiscales y algunas cuestiones relacionadas
El curiós és que el mecanisme inicial de garantia redueix considerablement les diferències mantenint bastant l’ordre de partida. El desgavell arriba després, amb l’acumulació del Fons de Suficiència, Competitivitat, Cooperació i diverses garanties històriques. L’Estat espanyol té una inclinació antiga a convertir una regla comprensible en una paella administrativa.
Però encara queda el gran elefant de l’habitació: el dèficit fiscal català.
És una magnitud diferent i barrejar-la amb el finançament autonòmic només serveix per augmentar la confusió. Segons l’últim càlcul disponible de la Generalitat, corresponent al 2022, Catalunya va aportar, amb el dèficit estatal neutralitzat, 77.742 milions i va rebre 56.650 milions. El saldo negatiu va ser de 21.092 milions, el 8,2% del PIB, segons el flux monetari; amb el mètode de càrrega-benefici, de 14.665 milions, el 5,7% del PIB. Generalitat, Informe econòmic i financer 2026
La diferència entre 21.000 i 14.700 milions ja ens hauria de prevenir contra les proclames excessivament fàcils.
Una part del dèficit fiscal és perfectament lògica. Catalunya té una renda superior a la mitjana i un sistema fiscal progressiu ha de redistribuir entre persones. També paguem pensions, atur, defensa, serveis generals de l’Estat, interessos del deute i moltes altres coses que no té sentit analitzar com si fossin una factura entre Catalunya i Madrid.
Per això seria molt més útil dividir la balança fiscal en quatre blocs: finançament autonòmic i anivellació; redistribució interpersonal; serveis generals de l’Estat; i despesa territorialitzable i discrecional, especialment inversions.
Els blocs primer i quart són els que permeten saber si existeix realment un tracte territorial injustificat. I és en aquests on cal centrar l’atenció tècnica i política, i no en el conjunt, que té una part que poc té a veure amb cap maltractament polític. En no separar-la d’allò que sí que pot incorporar-lo, estem facilitant la confusió que genera l’argument que són les persones qui paguen impostos per justificar el dèficit fiscal desmesurat.
I l’Estat hauria de tornar a publicar anualment unes Cuentas Públicas Territorializadas, amb metodologia estable i comparable. Si la discussió ha de continuar —i continuarà—, almenys podríem discutir sobre la mateixa comptabilitat.
La conclusió és menys simple que l’eslògan, però molt més incòmoda: Catalunya no està avui per sota de la mitjana de finançament. El que pateix és un sistema que li fa perdre posicions, el Govern de l’Estat practica una anivellació arbitrària i impedeix saber amb prou transparència quina part del dèficit fiscal és solidaritat raonable i quina part és tracte territorial injustificat.
El problema, com passa sovint a Espanya, no és només quant es paga, sinó amb quina regla es decideix qui paga i qui rep.
Catalunya aporta com la tercera i acaba rebent com la vuitena. El problema té un nom: ordinalitat. #Catalunya #Finançament Share on X
