L’èxit de les eleccions locals per a ERC és indubtable. No només s’ha convertit en la primera força, escombrant JxCat, sinó que té un peu situat a l’àrea metropolitana de Barcelona. I tot això, multiplicat per la victòria de Maragall a Barcelona, escadussera però victòria a fi de comptes, que li pot proporcionar l’alcaldia.
ERC ha aconseguit més de 800.000 vots, 300.000 més que al 2015 i això representa casi 1 de cada 4 vots municipals. Aquests resultats també li permetran ocupar les presidències de les diputacions, al menys de les 3 més petites, perquè la de Barcelona previsiblement passarà a mans del PSC. El resultat dels socialistes, després de la gran davallada del 2015, és molt bo, 759.000 vots, a 50.000 de distància dels republicans en el còmput global, si bé cal apuntar que encara queden lluny de la xifra quasi milionària que van assolir el 2007 amb 925.000 vots.
ERC, amb aquestes posicions de poder local, més l’ajuntament i diputacions, i la participació en el govern de la Generalitat, es converteix en la força hegemònica de Catalunya. De fet és més potent que la CiU de Pujol en un sentit descriptiu, al menys perquè ha guanyat a la capital de Catalunya.
Tres són els grans derrotats de la jornada. En primer terme JxCat: els seus líders han vingut insistint que no eren la continuació de CiU i l’electorat els hi ha fet cas i els ha enviat a un racó de l’escenari polític. Han desaparegut literalment del nucli demogràfic de Catalunya, l’àrea metropolitana de Barcelona. I han quedat reduïts al cinquè lloc a l’ajuntament de la ciutat comtal. A la resta del país han perdut més de 600 regidors sobre un total de 3.300 dels que disposaven al 2015. És una gran davallada que es traduirà en pèrdues d’alcaldies de poblacions mitjanes i petites. Conserven, això sí, la capitalitat de Girona, que pren una configuració molt particular en el mapa polític, perquè la CUP s’ha convertit en la segona força. Torra no s’equivocava del tot quan afirmava que la capital de Catalunya era Girona; és cert al menys pel que fa al país de l’independentisme radical.
La CUP, malgrat aquell èxit i la majoria absoluta assolida a Solsona, ha sofert una destrossa electoral, ha desaparegut o ha quedat reduïda a la mínima expressió als ajuntaments on estava present o fins i tot formava part del govern. El cas de Barcelona, on l’organització s’ha quedat sense cap presència al consistori, marca una pauta molt general, que pot fer entrar en crisi a aquesta força que en definitiva ha sorgit i es fonamentava en el seu pes local.
Barcelona en Comú i per extensió Podem, de la mà d’Ada Colau, s’encamina a una situació de crisi existencial. El seu feu ha estat Barcelona i és a partir d’ella que ha construït una presència política que en l’anterior cicle electoral semblava important. Ha estat flor d’un dia. El resultats a les recents eleccions generals han tingut la seva continuïtat en les locals i sobretot les de Barcelona. Colau ha quedat derrotada per pocs vots, però aquesta és la hipoteca de la democràcia. N’hi ha prou amb un de més perquè aquell candidat guanyi. Cal recordar que Barcelona en Comú és una mena d’aiguabarreig d’organitzacions i que dins seu hi ha altres estructures polítiques amb criteris propis. La més marcada de totes per la seva història, Iniciativa per Catalunya. Cal veure com paeixen la derrota i si l’eclipsi de Colau és parcial o total. El discurs que va fer per justificar els mals resultats, que es pot resumir en que tots anaven en contra seva (és insòlit que s’estranyi d’aquesta lògica política, perquè és la que habitualment pateix aquell qui governa), presumia que Barcelona era d’esquerres, feminista i republicana. Amb el resultat a la mà és clar que ni el feminisme, ni l’esquerra, ni el republicanisme té com a primera opció l’alcaldessa de 4 anys.
Valls no ha confirmat les expectatives i ha seguit fil per randa el resultat que li donaven les enquestes. No és un home afortunat. Ho diem per la mala sort que va tenir que unes eleccions generals imprevistes alteressin la seva campanya, però també cal subratllar que aquesta no ha estat exactament brillant. No és la que es podia esperar d’una persona que ha estat ministre i cap de govern de la república francesa. De grandeur poca.
El PP ha salvat els mobles, però el seu resultat penja d’un fil. Està a 50 vots de quedar per sota del marge del 5% i encara falta comptabilitzar els sufragis procedents de l’exterior. Si el PP finalment no sortís representat, els seus 2 regidors es distribuirien entre les altres opcions en funció del major resta. Aquest fet no pot canviar la victòria de Maragall sobre Colau, però sí pot fer pujar alguns dels que estan per sota. Ja es veurà.
Tot l’èxit d’ERC, però, està políticament molt mediatitzat, perquè una vegada més Puigdemont ha superat Junqueras a Catalunya. Ha assolit 1 milió de vots a les europees, per tant, casi 200 mil més que ERC a les municipals. És un resultat amb certa mesura cruel, perquè posa de relleu que a l’hora de votar l’independentisme té una escàs reconeixement per als líders empresonats, com Junqueras i el propi Forn, i s’emmiralla en l’opulència del discurs de Puigdemont, com ja va succeir a les passades eleccions autonòmiques. En aquell moment l’expresident de la Generalitat, en contra del seu compromís, no va tornar, i ara evidentment tampoc ho farà perquè ha descobert que hi ha molts catalans que estan encantats amb el seu discurs des de la mansió de Waterloo. L’ombra de Puigdemont congela tot intent d’ERC d’aplicar un major pragmatisme a la política i a mantenir un altre tipus de relació amb el poder espanyol. Continuarà amb el temor que si es mou de la senda marcada per l’expresident corre el risc que una part del seu electorat el castigui.
