Els incendis que cremen aquests dies a Espanya tenen una gravetat indiscutible. Els focs d’Àvila, Madrid i Toledo han afectat unes 77.000 hectàrees i han obligat a evacuar o confinar prop de 90.000 persones. El de Burgohondo, a Àvila, amb unes 50.000 hectàrees, ha estat qualificat com el més gran registrat individualment a Espanya. No hi ha, doncs, res de normal en el que està succeint. Però una cosa és la dimensió excepcional d’un incendi i una altra, ben diferent, afirmar que Espanya viu l’any amb més superfície cremada de la seva història. Les dades actuals dels tres grans focs.
Fins al 25 de juliol, el MITECO comptabilitzava provisionalment 131.113 hectàrees forestals afectades aquest any. Estimacions posteriors ja situen la superfície per damunt de les 150.000. És molt, sobretot perquè la campanya no ha acabat, però encara queda lluny dels pitjors registres històrics. Confondre la magnitud del foc d’Àvila amb el balanç anual de tot Espanya només serveix per construir un relat més espectacular, no per entendre què falla.
La sèrie històrica és prou eloqüent. Entre 1961 i 1972 es cremaven de mitjana unes 51.000 hectàrees anuals. El gran salt es produí a partir de mitjan anys setanta: la mitjana va passar de 84.721 hectàrees durant el decenni 1966-1975 a 237.932 entre 1976 i 1985. L’any 1978 van cremar 439.526 hectàrees i el 1985 se’n van assolir 484.476, el màxim de tota la sèrie.
El decenni següent tampoc no va ser benigne: entre 1986 i 1995 la mitjana anual va arribar a 221.499 hectàrees, amb 426.693 el 1989 i 437.635 el 1994. Hi hagué, a més, molts anys per damunt de les 200.000 hectàrees. A partir de la segona meitat dels noranta la situació millorà clarament: la mitjana de 1996-2005 baixà a 123.459 hectàrees. Aquest descens no va caure del cel. Va coincidir amb una millora de la prevenció, la detecció i l’extinció. La sèrie històrica oficial del MITECO.
El segle XXI ha mantingut aquesta millora general, però interrompuda per anys molt dolents: 2012, 2017, 2022 i 2025. El 2022 van cremar 267.947 hectàrees i el 2025, 354.747. L’actual 2026 és, per tant, molt greu, però no constitueix —almenys ara com ara— una magnitud anual desconeguda.
La dada més reveladora és una altra: el nombre d’incendis tendeix a disminuir. El 2025 es van registrar 8.199 sinistres, un 10,6% menys que la mitjana del període 2015-2024. Però només 63 grans incendis, el 0,77% del total, van provocar el 87,42% de tota la superfície cremada. És a dir, hi ha menys focs, però els que escapen de l’atac inicial poden assolir unes dimensions enormes. Balanç oficial del MITECO de 2025.
En principi, menys incendis haurien de permetre una detecció més ràpida, una concentració superior de mitjans i una intervenció més immediata. Però la realitat demostra que això no sempre succeeix. Les temperatures extremes, el vent, una humitat relativa pròxima o inferior al 30% i la continuïtat del combustible escurcen extraordinàriament el temps disponible. En determinades condicions, la diferència entre un focus controlable i un front imparable pot ser només de minuts. Precisament per això, la qualitat de la resposta és més decisiva que mai.
Aquí apareixen les deficiències administratives.
La Comunitat de Madrid va deixar sense executar el 36% de les hectàrees previstes en els treballs preventius de 2025. La modernització de la flota aèria estatal acumula problemes i s’han incomplert compromisos, fins al punt de continuar operant amb efectius envellits en lloc d’incorporar noves aeronaus de càrrega procedents de l’Exèrcit de l’Aire, com ha fet França. La maquinària pesant no sempre ha estat preposicionada ni ha intervingut amb la rapidesa necessària. La UME és un reforç valuós, però limitat, i no pot substituir indefinidament els dispositius ordinaris de les comunitats autònomes, que necessiten més recursos econòmics.
L’evacuació precipitada del lloc de comandament avançat de Cenicientos és una imatge massa expressiva de la feblesa en la direcció.
Un cop declarada l’emergència nacional, la responsabilitat recau en l’Estat: el ministre competent, el delegat del Govern i el cap de la UME. L’evacuació urgent del lloc de comandament va ser una manifestació d’imperícia: si no són capaços de preveure que el foc pugui afectar el nucli neuràlgic de la direcció operativa, com poden resultar fiables en la conducció de la lluita contra el conjunt de l’incendi? Naturalment, calia evacuar-lo si el foc amenaçava la seguretat.
La pregunta és per què el centre des del qual s’havia de preveure l’evolució de l’incendi va quedar exposat a aquesta mateixa evolució. Els plans poden ser magnífics sobre el paper, però fracassen quan la logística és deficient, el comandament no anticipa i la direcció política ha estat seleccionada més per la confiança partidista que per la capacitat real de complir les seves funcions.
Catalunya ofereix una experiència útil.
Des de finals dels anys vuitanta, el programa Foc Verd va basar la seva eficàcia en la detecció ràpida, la intervenció immediata, el control del territori i la distribució dels mitjans. Es tractava d’impedir que el focus es convertís en front. El resultat ha estat molt positiu. Però queda pendent la segona part: preparar el territori per als incendis que, malgrat tot, superen l’atac inicial. Aleshores cal passar d’una guerra de moviments a una guerra de posicions.
Això exigeix dividir el territori en mòduls defensables, és a dir, en superfícies màximes que poden ser sacrificades sense comprometre espais més extensos. També cal crear discontinuïtats de vegetació; recuperar cultius, pastures i explotacions agroforestals; utilitzar la ramaderia extensiva; aprofitar la biomassa, i garantir franges de seguretat, accessos i maquinària pesant.
El «paisatge en mosaic» només serà real si el bosc torna a tenir alguna rendibilitat i si propietaris, pagesos i municipis reben incentius per gestionar-lo.
I davant de tot això, Pedro Sánchez anuncia un nou Pacte d’Estat. La fórmula ja s’ha convertit en un comodí dels telenotícies. Ha anunciat pactes sobre finançament, governabilitat, habitatge i emergència climàtica, mentre els resultats continuen sense arribar. Resulta, a més, singular que qui va proclamar la necessitat d’aixecar un «mur» davant l’oposició i va defensar governar sense el Parlament invoqui després, amb tanta facilitat, la unitat nacional.
El millor Pacte d’Estat es diu pressupost: aprovat en termini, amb inversions plurianuals, renovació de mitjans, plantilles suficients, objectius mesurables i rendició de comptes. Si el Govern és incapaç d’aprovar uns nous pressupostos generals, apel·lar solemnement a un Pacte d’Estat no és una solució. És una coartada. I mentre arriben els anuncis, el que continua cremant és el bosc.
Un gran incendi no comença el dia que apareix la primera flama. Comença anys abans, quan s’abandona el territori, s’ajorna la prevenció i es confon la política d’anuncis amb la gestió. I aleshores, crema el bosc. Share on X
