Un milió de coreans han quedat atrapats perseguint el somni de fer-se rics de pressa. El més inquietant no és que hagi passat, sinó que sabíem perfectament que passaria.
Hi ha una frase que va córrer pels fòrums coreans aquesta primavera, quan la borsa de Seül encara pujava com una fletxa: «Compra Samsung i Hynix i tens els diners assegurats».
Impulsat per l’eufòria mundial de la intel·ligència artificial i dels xips, l’índex KOSPI —la principal borsa de Corea del Sud— gairebé es va duplicar en poc més de mig any. Davant d’una pujada així, molts coreans van voler aprofitar-la al màxim. I aquí apareix la peça clau de la tragèdia: es van endeutar per comprar accions.
L’operació té un nom tècnic —palanquejament—, però la idea és senzilla. Imagina que tens 1.000 euros i el banc te’n deixa 1.000 més per comprar accions per valor de 2.000. Si pugen un 20%, guanyes el doble. Si baixen un 20%, no perds 200 euros: en perds 400. A més, com que la meitat dels diners són del banc, aquest els vol recuperar. Quan el valor de les accions cau significativament, l’entitat fa una trucada —en anglès, margin call— exigint més garanties; si el client no les pot aportar, les accions es venen al preu que hi hagi en aquell moment.
La febre especulativa era tan intensa que els productes dissenyats per doblar els moviments diaris d’una acció s’esgotaven el mateix dia que sortien al mercat.
El deute acumulat pels coreans per invertir a la borsa va marcar un rècord absolut: uns 35.000 milions d’euros (60 bilions de wons), l’equivalent al 2% del PIB del país.
La bola de neu
El procés s’alimenta a si mateix. Quan la borsa va començar a baixar, milers de persones van rebre simultàniament la trucada del banc. Les vendes forçoses van fer caure encara més els preus, cosa que va provocar noves trucades i noves liquidacions. En un sol dia de juliol, l’índex es va desplomar gairebé un 9% i va caldre activar el mecanisme d’aturada d’emergència.
Les xifres del supervisor financer coreà impressionen: més d’1,2 milions de comptes endeutats han rebut la trucada —un de cada trenta adults en edat de treballar a Corea— i uns 360.000 han estat liquidats completament. La proporció d’inversors apalancats obligats a vendre, que durant els sis mesos anteriors havia estat, de mitjana, del 2,1%, ha superat ara el 10%.
La mateixa pel·lícula
El que fa aquesta història alhora tràgica i, francament, avorrida és que no té res de nou. Canvien els actors, la moneda i la dècada, però la història és sempre la mateixa. El crac de Nova York, la bombolla japonesa, la febre borsària taiwanesa o l’eufòria de milions d’inversors novells a la Xina comparteixen exactament el mateix esquema.
Sempre hi ha un relat que justifica l’entusiasme —els ferrocarrils, la ràdio, internet o, ara, la intel·ligència artificial—; sempre hi ha la certesa que aquesta vegada és diferent; i sempre hi ha, al final, gent que ho ha apostat tot amb diners que no tenia.
I sempre hi ha la mateixa conseqüència: quan la bombolla esclata, els qui hi han entrat amb deute no tenen l’opció d’esperar. Aquesta és la diferència decisiva. L’inversor que hi ha posat diners propis pot aguantar, esperar i, si el temps l’acompanya, recuperar-se. Qui ha invertit amb diners manllevats no decideix res: el banc ven per ell en el pitjor moment possible i converteix una pèrdua sobre el paper en una pèrdua definitiva. La palanca no només multiplica les pèrdues: també et roba el temps, que és l’únic aliat real de qualsevol inversor.
Per què hi tornem a caure
La resposta és que el problema no és de coneixement, sinó de naturalesa humana. Les lliçons de totes les bombolles anteriors estan escrites, documentades i a l’abast de qualsevol amb un sol clic. Els coreans arruïnats aquest estiu les tenien totes disponibles. No els va servir de res.
Perquè les bombolles no s’alimenten de dades, sinó d’emocions. De l’enveja de veure el veí enriquir-se sense esforç. De la por de quedar-se fora. I, sobretot, de la incapacitat de dir «ja en tinc prou». Perquè el que arruïna la gent no és equivocar-se en el moment d’entrar, sinó no saber sortir quan ja havia guanyat prou. Sempre en volem més.
Cal afegir-hi que els responsables no són només els inversors que s’han enganxat els dits. El Govern va empènyer activament l’estalvi cap a la borsa i el regulador va autoritzar productes de doble palanquejament que van començar a cotitzar només set setmanes abans del daltabaix.
Ara, amb l’incendi ja declarat, ha suspès les noves emissions d’instruments financers apalancats i ha elevat fins als 30 milions de wons —uns 17.000 euros— el dipòsit exigit per operar-hi, que, a més, ha de ser en efectiu. Mesures raonables que arriben tard, com gairebé sempre.
La lliçó, també per a nosaltres
Seria còmode mirar el que ha passat a Corea com un fet llunyà, gairebé exòtic.
Però els mateixos productes que han arruïnat tants coreans també són avui a l’abast de qualsevol de nosaltres amb només tres tocs al mòbil. La por de quedar-se fora no entén de fronteres ni d’idiomes.
Els coreans arruïnats aquest estiu no eren ni més ambiciosos ni més ingenus que nosaltres. Eren persones normals atrapades en un moment d’eufòria col·lectiva, fent el que feia tothom al seu voltant. I si la història dels mercats ens ensenya alguna cosa és que l’única bombolla que mai no punxa és la de la nostra convicció que a nosaltres no ens passarà.
Un milió de coreans han descobert que endeutar-se per invertir pot convertir una correcció borsària en una ruïna personal. La història no és nova. Però sempre hi tornem a caure. Share on X
